Bestiari del procés: N. Martín Blanco, A. Mas i A. Ros

Martín Blanco, Nacho (periodista i politòleg).
Demòcrates molt particulars.
Els espectacles que ens ofereixen els opinadors dependentistes als mitjans catalans acostumen a ser de vergonya aliena. Sovint són, directament, preocupants. Aquesta setmana, Nacho Martín aplicava, des de la seva plataforma tertulianesca a la ràdio comtal, el corpus teòric que han bastit sobre Catalunya. Una elaboració demofòbica contra la possibilitat que els catalans votem que els porta al deliri en la seva anàlisi del món. Defensava, davant l’astorament de la concurrència, que els grecs no tenien dret a votar perquè no estaven prou informats per fer-ho i que, com la qüestió sotmesa a votació afectava els alemanys també haurien de tenir dret a votar. El transsumpte català no podia ser més clar. I per això, a les poques hores, hem sentit el ministre García-Margallo sumar-s’hi amb alegria. La veritat, està molt bé que tota Europa comprovi quin és el nivell exacte d’al·lèrgia democràtica del nacionalisme espanyol.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Un home alliberat.
Dimecres, Artur Mas compareixia davant Cuní en un moment francament delicat. Amb tot el carinyo, crec que l'últim que havia de fer el president en aquest moment de negociació discreta era una entrevista. L’estona dedicada a la llista i el seu paper, giravoltant sobre ell mateix, un exemple del que hauríem de superar si volem que el 27-S sigui un èxit; al contrari, en el moment de denunciar l’ofec al qual ens sotmet l’Estat espanyol i la necessitat d’un estat propi, francament brillant. I és que sembla que el trencament amb Unió i la proximitat del moment decisiu, portin, cada vegada més clarament el president a una actitud més clara. La seva compareixença parlamentària, brillant especialment en la resposta a Albert Rivera sobre la qüestió del deute: si Espanya no vol negociar, serem la hisenda pública més sanejada d’Europa, perquè no n’assumiren ni un euro.

Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Units amb qui calgui. Durant dies hem paladejat la dada sorgida de les darreres eleccions municipals: Catalunya, 948 municipis; Ciudadanos, 0 alcaldies. Per desgràcia, el president del PSC ha decidit signar un acord de suport al cartipàs municipal amb l’ultranacionalisme espanyol. Després de passar de crític a president de partit amb el suport dels mateixos, Àngel Ros ofereix un nou festival de coherència: de donar la benvinguda a l’ANC a la seva ciutat a fer govern amb el colonialisme radical. Cal felicitar els votants independentistes que li van donar suport tot afirmant que cada lloc és cada lloc i que el 24-M no es jugava la primera volta de les plebiscitàries. En el context on ens trobem, fins i tot, és possible que la fórmula d’acord lleidatana marqui l’inici d’una aposta dels tres partits del dependentisme català PP, PSC i Ciudadanos, per configurar una llista pel no el proper 27-S.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas