Ves al contingut principal

Bestiari del procés: N. Martín Blanco, A. Mas i A. Ros

Martín Blanco, Nacho (periodista i politòleg).
Demòcrates molt particulars.
Els espectacles que ens ofereixen els opinadors dependentistes als mitjans catalans acostumen a ser de vergonya aliena. Sovint són, directament, preocupants. Aquesta setmana, Nacho Martín aplicava, des de la seva plataforma tertulianesca a la ràdio comtal, el corpus teòric que han bastit sobre Catalunya. Una elaboració demofòbica contra la possibilitat que els catalans votem que els porta al deliri en la seva anàlisi del món. Defensava, davant l’astorament de la concurrència, que els grecs no tenien dret a votar perquè no estaven prou informats per fer-ho i que, com la qüestió sotmesa a votació afectava els alemanys també haurien de tenir dret a votar. El transsumpte català no podia ser més clar. I per això, a les poques hores, hem sentit el ministre García-Margallo sumar-s’hi amb alegria. La veritat, està molt bé que tota Europa comprovi quin és el nivell exacte d’al·lèrgia democràtica del nacionalisme espanyol.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Un home alliberat.
Dimecres, Artur Mas compareixia davant Cuní en un moment francament delicat. Amb tot el carinyo, crec que l'últim que havia de fer el president en aquest moment de negociació discreta era una entrevista. L’estona dedicada a la llista i el seu paper, giravoltant sobre ell mateix, un exemple del que hauríem de superar si volem que el 27-S sigui un èxit; al contrari, en el moment de denunciar l’ofec al qual ens sotmet l’Estat espanyol i la necessitat d’un estat propi, francament brillant. I és que sembla que el trencament amb Unió i la proximitat del moment decisiu, portin, cada vegada més clarament el president a una actitud més clara. La seva compareixença parlamentària, brillant especialment en la resposta a Albert Rivera sobre la qüestió del deute: si Espanya no vol negociar, serem la hisenda pública més sanejada d’Europa, perquè no n’assumiren ni un euro.

Ros, Àngel (alcalde de Lleida).
Units amb qui calgui. Durant dies hem paladejat la dada sorgida de les darreres eleccions municipals: Catalunya, 948 municipis; Ciudadanos, 0 alcaldies. Per desgràcia, el president del PSC ha decidit signar un acord de suport al cartipàs municipal amb l’ultranacionalisme espanyol. Després de passar de crític a president de partit amb el suport dels mateixos, Àngel Ros ofereix un nou festival de coherència: de donar la benvinguda a l’ANC a la seva ciutat a fer govern amb el colonialisme radical. Cal felicitar els votants independentistes que li van donar suport tot afirmant que cada lloc és cada lloc i que el 24-M no es jugava la primera volta de les plebiscitàries. En el context on ens trobem, fins i tot, és possible que la fórmula d’acord lleidatana marqui l’inici d’una aposta dels tres partits del dependentisme català PP, PSC i Ciudadanos, per configurar una llista pel no el proper 27-S.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…