Bestiari del procés: Q. Arrufat, A. Castellà i M. Demesmaeker

Arrufat, Quim (diputat de la CUP).
Dues voltes cap a la llibertat.
Dimarts, al Parlament, Arrufat posava damunt la taula la resposta de la CUP a l’emplaçament de les entitats al voltant de la creació d’una llista civil apartidista. Curiosament, tal i com un servidor (disculpeu-me l’autocita, poc humil) proposava l’abril de 2014 per substituir la Consulta prohibida del 9-N. Es tracta d’un mecanisme a dues voltes que permet convertir el 27-S en un veritable plebiscit inequívoc i exclusiu sobre la independència, seguit, cap al febrer-març de 2016 (encara amb les eleccions espanyoles pel mig, que socarrimaran definitivament el cartutx federalista desesperat) d’unes eleccions realment constituents, amb motiu de les quals el president Mas i la resta de líders polítics sobiranistes podran retornar en òptimes condicions per definir l’orientació ideològica del nou estat. És una proposta neta, encara que no exempta de riscos i interrogants que caldrà analitzar i preveure a fons.

Castellà, Antoni (secretari d’Universitats del Govern de Catalunya).
Salvar un patrimoni del país.
Els independentistes d’Unió, fidels a l’esperit originari del partit que tan bé relata Francesc Canosa en la seva recent història d’UDC (“Entre el sabre i la bomba. Barcelona: A Contravent Editors, 2012), es reagrupen amb èxit notable al voltant de la Plataforma Hereus UDC 1931. L’objectiu, donar suport a la llista civil que potser finalment es farà realitat per concórrer a les eleccions del 27-S. Però, més enllà del gran objectiu del país, es diria que els expedientats i expulsats no renuncien a recuperar el control del patrimoni històric del partit: en el cas que els de Duran pateixin una derrota estrepitosa el dia de les eleccions plebiscitàries i es vegi forçat a abandonar el vaixell, aquest mantenir-se agrupats els permetrà tornar triomfants per prendre possessió d’una Unió que pot jugar un paper determinant com a gran marca del centre-dreta català a la nova República.

Demesmaeker, Mark (eurodiputat flamenc del N-VA).
Passem comptes.
El president de l’Eurocambra, Martin Schulz, un socialista procedent del món de la cultura, és segurament un dels polítics europeus més decebedors dels darrers anys. Aquests dies l’hem vist fent declaracions absolutament improcedents (per coactives), fins i tot mentre diumenge passat els electors grecs encara votaven. El diputat flamenc li ha retret al ple, aquesta setmana, el seu incompliment de la promesa de normalitzar la presència del català a la cambra europea. Les raons són tan evidents que no caldria esmentar-les: som la tretzena llengua de la UE amb deu milions de parlants, però no tenim estat. Més ben dit: tenim un estat que, tal i com ha destacat un informe de l’Institut d’Estudis Catalans presentat també aquesta setmana, treballa activament per fer recular la nostra llengua als nivells previs a la seva consideració pública com a llengua oficial.

Comentaris

  1. Granollacs,
    Això de fer dues eleccions en tan poc temps no em fa el pes.
    Una periodista de 'Vilaweb' ja ha fet notar els riscos que té, però jo n'hi afegeixo un altre: el que no vol la gent normal --vull dir, la no polititzada-- es a anar a les urnes cada tres mesos.
    Jo, amb el mandat del 27-S, faria tres coses: proclamació de la independència (i manifestar que volem obrir negociacions amb Madrid i Brussel·les), començar a redactar la Constitució i, cap als darrers 4 mesos de l'any 2016, referèndum de la Constitució (que serveix per a ratificar la proclamació d'independència). Així, a final del 2016 o principis del 2017, les primeres eleccions de la República Catalana (ara ja, partit contra partit). Seria només un any (o any i poc) de situació política excepcional. Crec que això és més acceptable pel gruix dels nostres conciutadans.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas