Ves al contingut principal

Bestiari del procés: S. Castañé, A. Colau i J. Coscubiela

Castañé, Sergi (politòleg).
Història expedientada.
Resulta imprescindible seguir el perfil a twitter d’aquest jove politòleg; aquesta setmana, la seva elaboració pròpia de les dades de la darrera enquesta d’”El Periódico” és d’allò més reveladora: reflecteix una majoria independentista situada entre els 67 i el 72 escons i un percentatge de vot estimat a les tres llistes del 47,5%. És a dir, que ho tenim veritablement a tocar. De la seva tasca, el millor, les dades que creuen el nivell d’estudis dels votants de cada partit, entre el 45,9% de la CUP amb estudis superiors i el 19,3% de Ciudadanos, amb ERC i CDC a continuació de la primera. És a dir, que l’independentisme és directament proporcional al grau de formació: és aquesta una de les claus que expliquen perquè, encara que ens entestem a fer-ho el més malament possible, ara o poc més endavant, acabarem guanyant segur.

Colau, Ada (alcaldessa de Barcelona).
Nous conceptes.
Per tal de valorar les polítiques de la nova alcaldessa, tal i com marca la cortesia, caldria esperar encara als cent dies de mandat. Tot i així, hi ha unes quantes qüestions de mètode i d’ètica política que criden l’atenció. I atès que ells ho són tant, d’exigents, potser els podem aplicar el seu mateix raser. En el cantó positiu: les accions, encara que siguin simbòliques, d’aproximació a la gent, en particular, al seu patiment, bones a risc de caure en el pur màrqueting. En el costat fosc, un inexplicable ús del “nepodisme”: vindria a ser l’aplicació de la vella tècnica de col·locació d’amics i familiars a dojo a les institucions: si mes no, un veritable atemptat a l’estètica. Si tenim en compte que ells mateixos defensen partits amb finançament públic, excusar-se en què treballen per a Barcelona en Comú és una mica justet.

Coscubiela, Joan (precandidat d’ICV a les eleccions plebiscitàries del 27-S).
Operació 1977.
Ensopegar, una vegada i una altra amb la mateixa pedra. Una de les grans preguntes que es respondran d’aquí al 27-S és: aconseguiran ensarronar una altra generació de catalans amb el miratge federal? Es tracta de repetir el guió de la Transició: si aleshores el PSC va quedar sotmès a un PSOE que prometia canvi, ara un altre sector de l’esquerra catalana vol repetir l’operació amb Podemos. Joan Coscubiela s’ha presentat aquesta setmana com a representant de l’esquerra sobiranista: resulta realment sorprenent que aleshores hagi decidit “confluir” amb un partit que nega explícitament la sobirania de Catalunya, perquè la sotmet a la decisió del Congrés dels Diputats, bandejant el pacte amb Esquerra Republicana o la CUP. L’independentisme haurà de dedicar totes les energies durant els tres mesos que ens manquen a denunciar aquesta impostura.

Comentaris

  1. Amb aquest atac de calor, ens hem proveït de diaris per quedar-nos a casa i passar el dia refrigerats sota l'aire condicionat (...a fer-lo treballar forçant la realitat).
    Al Presència d'avui apareix tot un aparent inventari d' "A veure qui la diu més gruixuda" en contra de Catalunya. És entretingut! S'ha de llegir amb un cafè amb gel i repapat al sofà (millor si es té gandula o balancí!) N'hi ha de molt sucoses, com la de la FAES; després en Bono, sempre suculent, etc.
    Per cert, la moda actual a Madriz és la de divulgar que a Catalunya s'ensenya els nens a odiar España. S'ho munten ells mateixos...i s'ho mengen!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.