Ves al contingut principal

Independència en Comú

Els darrers dies, ja a falta de menys de setanta jornades per a la gran cita del 27-S, han servit per començar a aclarir definitivament el panorama. Es pot dir que la campanya, finalment, ha començat. A veure si arribem aviat als continguts. Per la dreta, Unió intenta desesperadament sobreviure, a base de marcar un perfil catalanista d’ordre, amb Duran amagant-se descaradament per deixar que sigui la cara d’Espadaler la que quedi desfigurada la nit electoral (per cert, quina barra!). De costat, Ciudadanos a la recerca dels suports de l’estabishment, posa cara de centrat i fa veure que (com a gran partit colonial que és) mai ha estat un veritable estilet contra alguns dels fonaments més bàsics de la Catalunya contemporània. Per l’esquerra, la desbandada d’un PSC en caiguda lliure és espectacular: fins ara, Martínez-Sampere, Parlón i Sabaté ja s’han esborrat de les llistes: uns tant, amb la llista civil, i altres tan poc.

La candidatura de confluència a l’esquerra ha triat el nom “Catalunya Sí que es pot”, un dels més estrafolaris, digne d’estudi (si arriba el cas, que sembla que no) a les facultats de ciència política. L’acrònim resultant, CSQEP, realment, No es Pot ni pronunciar: almenys és fidel perquè trasllada la mateixa confusió del missatge que s’amaga darrera una candidatura que, se suposa, ha d’incorporar l’empenta de gent tan animada, de nivell i renovadora com Najat El Hachmi i Antonio Franco. Finalment, avui es presentarà a Barcelona la candidatura decisiva de confluència independentista. Confiem que serà un acte lluït i il·lusionant: la meva insignificant proposta de nom per acabar de descol·locar el flanc del dependentisme d’esquerra és la que porta per títol aquest apunt. Crec que reflecteix justament allò que Convergència, Esquerra i les entitats de la societat civil han decidit compartir en una unitat temporal nascuda de baix: “Independència en Comú”.

Comentaris

  1. Brrrr...., estic que friso!!
    Això ja pinta bastant bé. No pas de la manera com jo somniava, però, vaja, bé.
    Això que cites del Gran Botifler de Catalunya és ben cert; té unes penques que no les pot fer amagar de cap manera. Segueix creient-se ser el més espavilat de la colla. El més divertit és que ha generat un altre fenomen paral·lel a ell mateix: La Foscor Espadalera! No és la foscor de la gola del llop; no és el negre carbó; és la foscor espadalera: Tot un parlar tant fosc que després d'adormir-t'hi, quan acaba, i per necessitat d'esgotament d'oxigen, acabes preguntant si hi has entès quelcom. Tot un prodigi de saber enredar els tímids per a que diguin sí a tot.

    ResponElimina
  2. L'acrònim aquest dels si que poden , més aviat sona a Que en pau descansi, suposo que la catalunya autonomica. Pel que fa al calb- pataner , no se què tindrà però ningú li replica les declaracions. Serà por, covardia, o deixar-lo per inútil

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.