Ves al contingut principal

La gran batalla estratègica pel 27-S

Després de mesos de brega interna i de vehicular a la societat enormes dosis de desorientació, l’independentisme torna a tenir la iniciativa, condició indispensable per guanyar. Si en aquest temps les enquestes no han marcat cap mena de reculada de suport a la independència és perquè realment tenim un terra extraordinàriament sòlid. En altres circumstàncies el moviment del país cap a la llibertat ja s’hauria fet miques. L’acord entre Convergència i Esquerra, ho sabem des del principi, plau a la part més convençuda del sobiranisme, però planteja més dubtes als seus dos extrems. A la vista de l’eufòria amb la que ha estat rebuda a la banda convergent, es diria que el risc de fuga de vots per la dreta més dreta és francament limitat. De fet, és possible que aquest segment de vot, en la seva major part, ja es desplacés cap a Ciudadanos en les eleccions de novembre de 2012. Ara, és plausible que Unió aconsegueixi recuperar-ne algun i arrencar algun de CDC, però no sembla un gran perill.

La batalla principal, en canvi, sembla lliurar-se a l’esquerra. Alguns votants d’ERC enfadats amb l’acord poden refugiar-se en la solidesa creixent de la CUP. En tot cas, la tria de les tres personalitats de davant i, en particular, de Raül Romeva, demostren un gir notable del conjunt de la candidatura cap a l’esquerra, veritable flanc feble de la proposta. Entretant, Catalunya Sí que es pot, a banda d’atacar sense descans Mas i les seves retallades (amb oblit voluntari de les seves i les dels seus referents, privats de sobirania, tal i com ells deixaran Catalunya), ha optat per un programa confús però que pivota damunt una República Catalana. A més, per remarcar-ho, sembla que han triat com a cap de llista l’Arcadi Olivares, un home de perfil molt proper a l’independentisme. Si es confirma, doncs, Romeva contra Oliveres, ens movem en un autèntic pam de terreny. És possible, però, que una proposta nacional tan irreal com ambiciosa pugui incomodar alguns votants del seu espai que acabin per retornar al PSC. Compte, perquè alguns moviment de suma poden acabar restant.

Comentaris

  1. Granollacs,

    Jo ja fa temps que penso que, en una candidatura transversal, el flanc dret no és cap problema. No hi hauria gent d'aquesta banda que deixaria de votar l'esmentada candidatura per molt que hi hagi ERC o en Romeva.

    En canvi, és en el flanc esquerre on cal treballar més. Aquí cal veure-hi el motiu principal de posar en Romeva de número 1 (un polític gegant, val a dir). I que el programa electoral anunciat per mateix Romeva inclogui una sèrie de mesures (bastant llarga, per cert) de polítiques socials directes. Vaja: que qualsevol votant d'ICV subscriuiria. És a dir, ara com ara un votant d'esquerres sap que la candidatura transversal incorpora al seu programa electoral, a més de la independència, una sèrie d'actuacions que ell ja vol. Una bona solució de la candidatura transversal.

    També cal dir que la CUP permet cobrir l'electoral més esquerranós i crític que, a més de la independència, volen "canviar-ho tot" i voldrien que el procés fos menys controlat per les institucions i més pel poble.

    ResponElimina
  2. Llàstima que dins dels hemicicles parlamentaris sempre es digui tot el contrari del què es convé en taules closes. Recordo l'exclamació d'en Junqueras retraient a en Joan Herrera d'estar dient tot el contrari del què havien parlat feia pocs minuts fora de l'hemicicle.
    Quan els polítics poden arribar a ser tan poc honestos, llavores ja no m'estranya gens que les classes més esquerranoses, obrers i normalment poc preparats, vagin tan desorientades.

    Però, vaja, si els gossos de Madriz lladren, senyal que anem pel bon camí!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…