Ves al contingut principal

La gran batalla estratègica pel 27-S

Després de mesos de brega interna i de vehicular a la societat enormes dosis de desorientació, l’independentisme torna a tenir la iniciativa, condició indispensable per guanyar. Si en aquest temps les enquestes no han marcat cap mena de reculada de suport a la independència és perquè realment tenim un terra extraordinàriament sòlid. En altres circumstàncies el moviment del país cap a la llibertat ja s’hauria fet miques. L’acord entre Convergència i Esquerra, ho sabem des del principi, plau a la part més convençuda del sobiranisme, però planteja més dubtes als seus dos extrems. A la vista de l’eufòria amb la que ha estat rebuda a la banda convergent, es diria que el risc de fuga de vots per la dreta més dreta és francament limitat. De fet, és possible que aquest segment de vot, en la seva major part, ja es desplacés cap a Ciudadanos en les eleccions de novembre de 2012. Ara, és plausible que Unió aconsegueixi recuperar-ne algun i arrencar algun de CDC, però no sembla un gran perill.

La batalla principal, en canvi, sembla lliurar-se a l’esquerra. Alguns votants d’ERC enfadats amb l’acord poden refugiar-se en la solidesa creixent de la CUP. En tot cas, la tria de les tres personalitats de davant i, en particular, de Raül Romeva, demostren un gir notable del conjunt de la candidatura cap a l’esquerra, veritable flanc feble de la proposta. Entretant, Catalunya Sí que es pot, a banda d’atacar sense descans Mas i les seves retallades (amb oblit voluntari de les seves i les dels seus referents, privats de sobirania, tal i com ells deixaran Catalunya), ha optat per un programa confús però que pivota damunt una República Catalana. A més, per remarcar-ho, sembla que han triat com a cap de llista l’Arcadi Olivares, un home de perfil molt proper a l’independentisme. Si es confirma, doncs, Romeva contra Oliveres, ens movem en un autèntic pam de terreny. És possible, però, que una proposta nacional tan irreal com ambiciosa pugui incomodar alguns votants del seu espai que acabin per retornar al PSC. Compte, perquè alguns moviment de suma poden acabar restant.

Comentaris

  1. Granollacs,

    Jo ja fa temps que penso que, en una candidatura transversal, el flanc dret no és cap problema. No hi hauria gent d'aquesta banda que deixaria de votar l'esmentada candidatura per molt que hi hagi ERC o en Romeva.

    En canvi, és en el flanc esquerre on cal treballar més. Aquí cal veure-hi el motiu principal de posar en Romeva de número 1 (un polític gegant, val a dir). I que el programa electoral anunciat per mateix Romeva inclogui una sèrie de mesures (bastant llarga, per cert) de polítiques socials directes. Vaja: que qualsevol votant d'ICV subscriuiria. És a dir, ara com ara un votant d'esquerres sap que la candidatura transversal incorpora al seu programa electoral, a més de la independència, una sèrie d'actuacions que ell ja vol. Una bona solució de la candidatura transversal.

    També cal dir que la CUP permet cobrir l'electoral més esquerranós i crític que, a més de la independència, volen "canviar-ho tot" i voldrien que el procés fos menys controlat per les institucions i més pel poble.

    ResponElimina
  2. Llàstima que dins dels hemicicles parlamentaris sempre es digui tot el contrari del què es convé en taules closes. Recordo l'exclamació d'en Junqueras retraient a en Joan Herrera d'estar dient tot el contrari del què havien parlat feia pocs minuts fora de l'hemicicle.
    Quan els polítics poden arribar a ser tan poc honestos, llavores ja no m'estranya gens que les classes més esquerranoses, obrers i normalment poc preparats, vagin tan desorientades.

    Però, vaja, si els gossos de Madriz lladren, senyal que anem pel bon camí!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.