Ves al contingut principal

Que no us entabanin: l’independentisme no recula

El darrer baròmetre del CEO, convenient amplificat pels mitjans del dependentisme, està servint per crear un relat rigorosament fals: que l’independentisme va a la baixa. És una autèntica llàstima que els mitjans catalans, fins i tot els més afins al procés sobiranista, hagin comprat com un sol home, sense dubtes, el missatge. Tal i com molts experts han anat posant de relleu en els darrers mesos, en realitat, allò que s’ha modificat linealment no és l’opinió dels catalans, sinó la mostra emprada per estudiar-la. Si en la tercera onada de 2013 un 65,4% dels enquestats volien respondre en català, en el segon de 2015 aquesta xifra havia reculat al 48,9%; en les mateixes dates, el nombre d’enquestats que reconeixien el català com a llengua pròpia es reduïa del 58,4 al 42,4% i els de pare nascut a Catalunya baixava del 53,1 al 41%. Són dades que permeten explicar al mil·límetre perquè quan es pregunta per la forma d’Estat, la preferència per la independència cau del 48,4 al 37,6% en una proporció absolutament idèntica (si de cas, un pèl inferior) a la de les preguntes abans esmentades.

Dues conclusions immediates: fa almenys tres anys que la proporció d’independentistes està assentada, tant que és pràcticament inamovible. Això assenyala tant la solidesa del projecte com la dificultat de convèncer nous sectors de la societat catalana. Segona, sembla que la mostra del CEO és ara més fiable que no pas fa tres anys: caldria que algú donés explicacions del canvi, perquè ha posat en safata als mitjans un relat negativista que és, insisteixo, clarament fals. I una darrera consideració: potser la mostra actual retrata més fidelment el desig de la societat catalana, però, és això el que es desprèn de la lectura de les dades que fan els mitjans? No és més aviat, com en el cas de la resposta a la pregunta directa sobre la independència, quin seria el resultat d’un hipotètic referèndum. La mostra actual és bona per preveure quin seria? Senzillament, no. Perquè si sabem que la part més mobilitzada i més formada i participativa (i per tant mobilitzable) és la independentista, un 42,9% de partidaris de la plena sobirania de Catalunya, amb una participació del 85% del cens (com a Escòcia) podria ser (gairebé) suficient per assolir la victòria.

Comentaris

  1. Quan Franco deia que "todo está atado y bien atado"; quan anem perdent el temps amb floritures i enveges internes; quan la ignorància arrossega el votant; quan tenim tants problemes junts, resulta una mica difícil poder tenir una idea clara de com estem al nostre pati independentista.
    El mateix Gonzalo Bernardos d'avui, anant llençant bestieses sobre de bestieses, aconsegueix crear dubtes en persones que les coses no les tenen tan clares. És el què pretén, es clar! El mateix ciutadà mig-baix que, ja ignorant-ho tot, et respon que no entén que Catalunya no sigui part d'Espanya i una imposició "de obligado cumplimiento", tot plegat fa que ens resulti molt difícil aconseguir fer via.
    No sé, però estic per pensar que seria millor deixar-nos de tantes floritures esquerranistes i permetre que en Mas, encara que no tant desitjat per alguns més puristes de les esquerres, porti, governi el buc cap Ítaca i veure si aconseguim prendre terra. Cal, però ajudar-hi honestament, sense reticències ni comentaris fora de lloc.
    Vinga, va!!

    ResponElimina
  2. Salutacions Granollacs, l'unica veu optimista enmig del fangar i el sainet que s'ha convertit la politica a casa nostra. Els nostres dirigents politics, que la fortuna i l'atzar de la història els hi tenia preparat un lloc d'honor , l'estan llençant per l'aigüera. Pot ser tanta incompetencia ? i el més greu , aquest cop no es ni culpa de Madrid.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…