Ves al contingut principal

27-S: gairebé tot se’ns gira bé (I)

Ara sí, entrem en la fase autènticament decisiva. Com diria l’exconseller Homs, a fe de Déu que se’ns ha fet llarg. Sí, és cert, potser no és la fi de la història: és més, el 27-S pot obrir encara moltes incògnites. Però també pot ser un autèntic escac i mat. Es flaira en l’ambient. En la histèria dels de davant. En l’atenció que suscita (una altra vegada) nord enllà. Tot dependrà del grau de majoria que assolim. De moment, encara amb l’efecte exacte de la confluència de CDC i ERC per aclarir (disculpeu que sigui dolent i encara tingui els més dubtes), el clamorós silenci de les enquestes es fa una mica sospitós. Sumarà Junts pel Sí tots els votants de les dues formacions? Serà capaç de sumar-ne de nous o de compensar les pèrdues a base de l’aportació de Democràtes i Moviment d’Esquerres? Podrà la CUP, com sembla, fer-se forta en el seu espai anticapitalista, de consolidar els dos dígits en la seva xifra de diputats?

De moment, els primers moviments d’Antonio Baños i la veu (per sempre més) autoritzada de David Fernández apugen l’aposta: demanen més del 50% dels vots i afirmen que no investiran Mas com a president. Una posició tan dràstica podria provocar una concentració del vot independentista en la seguretat d’una majoria absoluta de Junts pel Sí. Alhora, però, té la virtud de falcar qualsevol possible fuita cap a la llista unicornista de Catalunya Sí que es Pot. Amb “La Vanguardia” i “El Periódico” lliurant un espai desaforat a Ramon Espadaler a l’altra banda del quadrilàter, el de CSQEP és un dels flancs més importants que caldrà aclarir si es vol construir una majoria plebiscitària contundent. La impressió a hores d’ara, quan tot plegat acaba de començar, és de desinflament prou ràpid de les altes expectatives inicials. El serial per trobar candidat (amb l’evident manca de criteri que va de proposar-ho a Jordi Évole a l’Arcadi Oliveres), el despenjament final de Procés Constituent i el progressiu reforçament del caire plebiscitari del 27-S, han derivat en escenes tan lamentables com les provocades pels nervis de Joan Coscubiela a les xarxes socials.

Comentaris

  1. Granollacs,
    Comparteixo la teua anàlisi.
    (No acabo de compartir els dubtes que expresses per la confluència de CDC-ERC-DdC-MES-entitats, però els respecto, evidentment.)
    Fa temps que corre per les enquestes dels mitjans de l'establishment que CiU+ERC no sumàven. Darrerament parlen que Junts pel Sí traurà 50 diputats i que ni amb la CUP sumen majoria absoluta.
    Jo també veig nervis en aquests mitjans de l'establishment. De moment, no ha sortit cap enquesta nova des que en Raül Romeva va fer el seu primer discurs. Realment, sospitós...
    I això que Junts pel Sí només tregui 50 diputats sona molt estrany. Ara CiU ja té aquesta quantitat, i amb ERC arriba ronda els 70. Una davallada tan forta (de 70 a 50), per molt que UDC arrossegués algú (cosa que dubto) i que pugés la participació, és poc creïble.
    Certament, l'establishment intenta silenciar i/o tirar fum.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.