Ves al contingut principal

27-S: gairebé tot se’ns gira bé (II)

La batalla de Junts pel Sí i la CUP-Crida Constituent en les fronteres d’electors confederalistes es gairabé tan important com la galvanització dels propis. De fet, si l’independentisme és capaç de mobilitzar els 1,9 milions de votants del Sí-Sí del 9-N tindrà la major part de la feina feta. Amb els dos grans blocs (a favor i en contra) conformats i compactats de fa almenys tres anys, l’espanyolisme sap també que la mobilització dels seus serà absolutament determinant. L’ús dels mitjans de comunicació, preparem-nos, serà intensiu i apocalíptic. Els darrers moviments dels partits que intenten pescar en aquell espai, però, semblen apuntar a una nova recomposició del vot dependentista. Les perspectives canvien de setmana en setmana. La impressió que es produiria una forta concentració del vot en les llistes de Ciudadanos (que fins ara era molt sòlida) sembla desdibuixar-se darrerament. Sobretot, davant l’opció d’Albert Rivera d’abandonar la cursa i llançar-se a l’aventura espanyola. 

Ciudadanos, de fet, podria estar al punt de perdre la barrera dels vint diputats i una segona posició que hauria estat un magnífic aparador. De fet, el canvi en les tendències de vot a Espanya (que són les que marquen el comportament electoral d’aquest segment dels catalans) porten a pensar en un cert redreçament de les expectatives del PSc i del Partido Popular, aquest darrer, reforçat per la substitució d’una carbonitzada Sánchez-Camarga pel populista i xenòfob García Albiol. Cal no oblidar que la nova Unió excatalanista beurà també d’aquest mateix espai, en una forta competència per repartir-se, previsiblement, entre 45 i 50 escons al nou Parlament. Tot plegat, mentre tots ells neguen el caràcter plebiscitari dels comicis (de la mà d’un Govern espanyol que finalment ha començat la campanya del no!), alhora que es dediquen a parlar exclusivament dels desastres i els riscos sense parior que suposarà el trencament amb Espanya.

Comentaris

  1. No deixa de tenir una certa ironia que ara se'ns despengi el Sr. Rajoy, juntament amb altres de la brigada unionista, proposant-nos modificar la Constitució espanyola. Com si anés amb 35 anys de reacció retardada, vaja. Però, un que no estigui badant, pensa que l'ensarronada rau precisament, en tornar a marejar la perdiu (pobreta!) a veure si cau en la trampa. A més, d'aquesta manera vol donar a entendre que ell ja fa tot el que pot, pobre noi! Som nosaltres els qui estem encegats en "quimeras".
    Tot això comporta una reacció de cansament de cantarelles repetitives que fan cansar el més optimista. Per tant, cal ser impermeables a tanta estupidesa i seguir a la nostra, amb el nostre compromís d'alliberament.

    ResponElimina
  2. ES DIU,ESCOMENTA QUE EL SEGON LLOC SERA PELS DE "JODEMOS",AMB LA COLLA PESIGOLLA,DELS NOSTALGICS DELS COMITES CENTRALS I LES CONSIGNES UNITARIES.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Diari de Setge del 6 de setembre de 1713 (dia 44).

Per primera vegada en els tres anys i mig de vida d'aquest bloc he hagut de menjar-me amb patates un apunt escrit feia només unes hores, en el qual defensava CiU d'alguns dels seus desconfiats crítics, arran d'aquest article de fa uns dies de Roger Palà al Nació Digital. Ho feia amb la força moral de no haver-los votat mai. I és que, després de l'entrevista radiofònica d'ahir del Gran Timoner, sembla que els pitjors temors tancats en el vell armari del subconscient es confirmen. Ha resistit molt, mesos intensos, però sembla que finalment un dels líders fonamentals del procés ha fet figa. Ep, tant de bo m'equivoqui i hi hagi rectificació! D'entrada, encara em resulta impossible escatir què ha portat el president Mas a dir el que ha dit sis dies abans de la Via Catalana, quan corresponia parlar només de la Cadena i del seu resultat natural: la concreció de la data i la pregunta de la Consulta. Per comptes d&#…