Ves al contingut principal

Bestiari del procés: E. Granados, E. Hernández i J. Iglesias

Granados, Eva (candidata del PSC al Parlament de Catalunya).
Confondre a tota hora.
Després de la fuga de Parlón, Martínez-Sampere, Capdevila o Sabaté, la diputada Granados va de gira, seguint l’estela de l’omnipresent Iceta. Converteixen en renovació allò que ha estat una autèntica sortida per cames abans de l’accident, sinistre total. A la ràdio diu que "hi ha gent cansada del debat nacional, i ens oblidem de l'eix social i l'atur". La veritat, té molta, molta gràcia que els qui volen eternitzar la resolució del debat nacional diguin que hi ha gent cansada del debat nacional. Els que aboquen tots els esforços a intentar evitar que es resolgui, acusen els altres de parlar-hi. Sense dubte, la millor manera de demostrar que hom vol acabar la despesa immensa d’energies que suposa el debat sobre el futur del país és defensar la República Catalana. Qualsevol encaix amb Espanya, sigui quin sigui, serà una font inacabable de conflicte.

Hernández, Enric (director d’El Periódico).
Engrunes de credibilitat per la borda.
Just al darrera de la mítica “Així no”, del 8 d’abril de 2011, contra la Consulta sobre la Independència a Barcelona, la portada de dissabte passat quedarà gravada com una de les més lamentables de la història dels grans transatlàntics de la premsa . De les que, passats els anys, faran més vergonya. El titular, a tot drap: "La tercera via es rebel·la contra el frontisme del 27-S"; amb dues entradetes, una per a Miquel Iceta i el seu "Catalunya pot anar a un escenari confús, fragmentat i perillós"; l’altra per a Ramon Espadaler amb un brutal "Estem preparats per liderar la 'revolució del seny". La rebel·lió, la revolució, al servei de l’statu quo. L’oxímoron de tots els oxímorons. Arriba el moment de la veritat i les grans eines al servei de l’establishment estan disposades a llançar per la borda les darreres engrunes de credibilitat.

Iglesias, Joan (director de l’Agència Tributària Catalana).
El tipus de projecte que ens cal.
“L’autonomia que ens cal és la de Portugal” diu el clàssic. I una Agència Tributària, com la de Suècia o Austràlia, caldria afegir-hi ara, encara que la rima no sigui tan rodona. És temps de convèncer per la via de la solvència de la nostra proposta. Amb un model modern, innovador. Que ens permeti deixar de formar part d’un sistema contradictori: un dels més ben informats del món, alhora que permet quantitats ingents de frau. Iglesias, amb l’equip organitzat pel conseller Mas-Colell, suggereix una altra via. Basada en l’incentiu i no en la sanció. Una brillant demostració que podem fer les coses de manera diferent. És exactament el que tenim menys de dos mesos per demostrar als nostres conciutadans: que una República Catalana pot ser gestionada de manera més justa i eficient.

Comentaris

  1. Quan dius "Qualsevol encaix amb Espanya, sigui quin sigui, serà una font inacabable de conflicte.", trobo que l'encertes de cap a peus. Trobo que és el desllorigador de tots els problemes que patim amb Espanya.
    És la diferència d'haver de conviure entre un país negociador, de pactes, i un altre que considera la imposició com una manera de viure. A més, ho diuen molt clarament: Hem de ser súbdits! Ara, quan ja no poden exercir el poder de la repressió, no saben com actuar. Espanya és un país mal educat en el millor sentit del concepte. No ha exercit mai d'una altra manera que el de la imposició.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.