Bestiari del procés: J. Turull, M. Valls i C. Valverde

Turull, Jordi (portaveu de CDC al Parlament de Catalunya).
Tal qual.
Finíssim. Un dels esforços que hem de fer aquests dies és esbandir la boira que els defensors de l’statu quo mantenen, densa, sobre l’escena. Es tracta d’accentuar les incerteses i maximitzar les comoditats de la inacció. Volen que una majoria acabi, resultat de la por, per amagar el cap sota l’ala i pregar “virgencita, virgencita, que me quede como estoy”. I no. No és possible: Espanya prem l’accelerador. L’alternativa és o marxem o ens liquiden. Sense més. Per això, el portaveu parlamentari convergent ha demostrat una agilitat dialèctica notable per explicar quina és la realitat: més enllà d’amenaces sobre l’aplicació d’hipotètiques mesures repressives contra nosaltres, el que toca valorar és el que ja ens estan fent. I el cert és que l’autonomia de Catalunya, de manera lenta però inexorable, pas a pas, ja fa molt temps que ens la suspenen cada divendres.

Valls, Miquel (president de la Cambra de Comerç de Barcelona).
Amagar l’ou.
La premsa espanyola ha exigit durant mesos la sortida en tromba de l’establishment econòmic català. Aquesta setmana ha estat el torn de transmetre el suposat pànic del món empresarial del país davant la possibilitat que el procés independentista avanci. El president de la Cambra demanava dimecres que els candidats a les eleccions plebiscitàries explicitin les conseqüències del seu projecte econòmic. Despesa pública en infraestructures ineficients, deficiència crònica d’inversió en formació i investigació, atur descomunal, emigració dels treballadors més qualificats. Crec que Miquel Valls, en realitat, demanava que les forces polítiques que aposten pel manteniment de l’statu quo expliquin tot el mal que estan provocant a milions dels nostres conciutadans. Ep, estic convençut que era això. Que no era cap atac contra la proposta de construir un estat propi que ens doti dels recursos i les eines adequades per redreçar-lo.

Valverde, Clara (escriptora, professora i presidenta de la Lliga Síndrome de Fatiga Crònica).
Passem comptes?
És important exigir responsabilitats. La crisi, amb el seu impacte brutal sobre milions de persones a Catalunya, ha desfermat la necessitat de fer-ho. Hi ha raons morals de justícia molt potents que ho justifiquen. La col·laboradora de diario.es ha decidit aquesta setmana passar comptes per escrit amb Artur Mas i Oriol Junqueras pel fet que demanen encara un darrer esforç a la gent que més pateix. L’escrit, farcit a parts semblants de veritat i d’imputacions esbiaixades, provoca un efecte curiós: el d’atribuir als independentistes, abans de poder aplicar el seu projecte, el patiment sense límits de trenta-cinc anys d’autonomisme, de dependència d’Espanya. I, posats a passar comptes, hi hauria qui també els podria demanar a aquells que exigeixen més despesa social però no han dedicat un segon del seu temps a lluitar per acabar amb l’espoli que pateix el nostre país.

Comentaris

  1. Aix...! Torne-m'hi! Que no, home, que no...! Que quan diuen negre volen dir blanc! Aquests d'Espanya són així de discretets! El mateix Duran-Lleida (del qui ja no en volia parlar mai més, però, en fi...!) ja ho diu molt clarament que la foscor que tindrem si seguim per aquest camí no ens permetrà veure-hi ni en un espai assolellat! El que no diuen, es clar, és que no podran pagar ni la dona de fer feines de cada setmana....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas