Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J.A. Duran i Lleida, X. García Albiol i E. Hernández

Duran i Lleida, Josep Antoni (president del Comitè de Govern d’Unió).
Vares de mesurar.
La campanya d’Unió avança, de la mà dels de sempre i atacant (abans ho feia des de dins) els de sempre. Es tracta de denunciar l’adveniment d’un nou Tripartit i de posar en qüestió tots els elements possibles de mètode en el procés. Aquesta setmana, amb particular dedicació a la majoria que ens cal per culminar-lo. El raonament, francament justet: Duran considera que 68 diputats no habliten per iniciar el camí del trencament amb Espanya, però que en canvi 67 sí permeten imposar el manteniment de la dependència a una majoria contrària. El doble missatge queda encara més retratat quan se’ls demana pel projecte de futur: l’enquesta del CIS, que hem conegut aquesta setmana, detalla que només un 24,3% dels suposats espanyols (amb catalans i bascos dins!) és partidari d’augmentar l’autonomia. Aquesta xifra, vés per on, per a en Duran sí és suficient per defensar la reforma constitucional.

García Albiol, Xavier (candidat del Partido Popular al Parlament de Catalunya).
Quines no plebiscitàries!
Els mitjans espanyols van llançats. Cada matí, migdia i nit. Les tertúlies de ràdios i televisions tenen només quatre rostres: Andrea Levy, Albert Rivera, Inés Arrimadas o Xavier García Albiol. No existeix ningú més a Catalunya. El que hem de dir els altres (ni Miquel Iceta, pobret) no els interessa absolutament res. Els programes alternen cada dia la presència d’un dels quatre i de vegades aprofiten una pausa del convidat per intercalar algun tall de vídeo o àudio d’un dels tres (per unes hores) absents. El resultat és francament còmic: construeixen unes eleccions no plebiscitàries que són les més plebiscitàries de la història democràtica mundial. I, entretant, vilment comprats i adoctrinats, mitjans internacionals com “The New York Times” o “Le Figaro” es dediquen a oferir informació sobre el “vote on independence” del proper 27-S amb Raül Romeva com a entrevistat.

Hernández, Enric (director d’”El Periódico”).
Nervis desfermats cap al ridícul.
El cap d’un dels dos mitjans escrits més importants del país torna a excel·lir aquesta setmana pel seu grau de descentrament. Amb l’estrany comportament de deixar anar a través de les xarxes socials, dades de suposades enquestes de tercers (sense, per tant, cap fonament contrastable) que, en canvi, no s’atreveix a publicar en el diari que dirigeix. Necessita unes vacances de manera urgent. L’enquesta, suposadement procedent de la taula de Pedro Arriola, gran assessor àulic de Mariano Rajoy, deixa el sobiranisme en 62 escons i atorga entre 7 i 10 a Unió. A les poques hores, Nicolás Valle publica també a tuiter els resultats de la mateixa suposada enquesta que li han fet arribar a ell, on la suma de Junts pel Sí i la CUP s’enfila fins els 70-72 escons i el partit de Duran queda entre 0 i 2. Déu n’hi do, quin canvi de continguts, Enric. Aquí hi ha molts, però molts nervis. A flor de pell.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…