Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J.J. Nuet, À. Ros i A. Soler

Nuet, Joan Josep (candidat de Catalunya Sí que es Pot al Parlament).
Coherència massiva.
Una setmana més, l’aliniament de certs indepedentistes teòrics amb la perpetuació de l’autonomisme pràctic continua fent estralls. Aquesta setmana el íder d’EUiA, tocat per la pèrdua d’algun dels referents del partit, ha fet declaracions extrordinàriament coherents. D’una banda, ha denunciat la reforma constitucional de broma que proposa el PSOE i que consisteix a canviar de nom un sistema per deixar-lo exactament igual. També, l’alternativa del PP, clarament encaminada a consolidar legislativament les passes recentralitzadores que ja ha donat de facto. Però alhora, mentre reconeix implícitament que cap reforma constitucional és possible en un horitzó temporal raonable, també ha afirmat que els seus mai votaran una declaració d’independència al Parlament. Conclusió lògica: en el que deriva tot plegat és en la perpetuació de l’statu quo actual de la mà d’Unió, la Caixa i el Grup Grodó. Ells sí que poden estafar Catalunya.

Ros, Àngel (president del PSC).
Efecte 24 hores.
El màxim responsable institucional de la nova línia del PSC compta les seves actuacions públiques per esperpents. Cada dia resulta més grotesc. Parla de l’abandonament de la defensa del dret a decidir com un “pas endavant” i defensa que Catalunya és una nació de la mà de Ciudadanos, un partit creat amb l’objectiu de destruir-la. Aquesta setmana el paper lamentable dels socialistes dependentistes ha tingut moments de traca: a cada proposta, desmentiment central en menys de 24 hores. Titular: el grup d’experts demana un tracte de favor per Catalunya, doncs el portaveu del PSOE corre a afirmar que Catalunya continuarà pels segles dels segles dins la LOFCA; Ros inisteix en un tracte fiscal, “El País” llança a tres columnes un titular de denúncia dels “privilegis fiscals a Cataluña”. És un autèntic festival del dia de la marmota. Proposar aquest escenari permanent per al futur d’un país, realment, és de ximples.

Soler, Albert (director de relacions institucionals del Futbol Club Barcelona).
L’ós que guarda la mel.
Després de conèixer la notícia que el club renunciava a presentar recurs contra la sanció per la presència massiva d’estelades i els crits d’independència a la final de Berlín, aquesta setmana milers d’aficionats hem (literalment) al·lucinat amb la compareixença davant dels mitjans d’Albert Soler com a negociador del FC Barcelona davant la UEFA per resoldre l’afer. Es tracta d’un veterà militant del PSC-PSOE que va dedicar bona part de la seva trajectoria política a lluitar contra el reconeixement de les seleccions catalanes. Tot i que la seva activitat pública en aquest àmbit no és ara tan rellevant, sí ha considerat oportú deixar-se veure en alguns actes organitzats per Societat Civil Catalana. Si ja era un insult a la intel·ligència que la junta del Barça ens expliqués que anava fins al final sense recórrer, ara posa la cirereta al pastís posant la qëstió en mans de l’ultraespanyolisme.

Comentaris

  1. A can Barça, i crec que en tots els clubs, els criteris polítics són de molt baixa estofa. A can Barça sembla que hi manen primerament els econòmics, després les capelletes internes i finalment els polítics si és que n'arriben a tenir.
    Llàstima que en Laporta portés tant malament la seva campanya i el seu posterior final. Llàstima.

    ResponElimina
  2. COM DEIA AQUELL "MENUDA TROPA"...LO TRIST ES QUE ENS ESTEM JUGANT ELS "QUARTOS",AMB UNS VERGONYANTS ACOBARDITS I UNS "TRILEROS"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…