Ves al contingut principal

Bestiari del procés: L. Rabell, R. Romeva i J. Sánchez

Rabell, Lluís (candidat de CSQEP al Parlament de Catalunya).
Clarament enrera.
Que la confluència entre Podemos i ICV-EUiA va camí d’un resultat fluixet comença a ser una evidència. Els vint escons i la segona posició el 27-S comencen a aparèixer com un objectiu força difícil. Iniciativa és ara mateix un zero a l’esquerra i els de Pablo Iglesias estan en clara regressió a totes les enquestes. Mentre les adhesions a la llista transversal Junts pel Sí s’enfilaven aquesta setmana fins a superar els quaranta mil voluntaris del 9-N, només 2.935 persones participaven en la validació de la llista i el codi ètic dels QWERTY, en un procés modèlic, per cert, que no donava opció votar per la no acceptació. La xifra representa només un descens del 56% respecte e les 4.583 persones que van participar a les primàries de Barcelona en Comú. Ja és patent que l’invent no funciona i ells ho porten molt malament.

Romeva, Raül (candidat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya).
De cara a barraca.
El dependentisme busca per terra, mar i aire fer del 27-S unes eleccions autonòmiques que perpetuïn l’autonomisme. És las tasca a la qual estan consagrats els partits del sistema i els mitjans que han configurat l’estafa dels darrers trenta-cinc anys, el que ens ha portat al règim feblement democràtic i desbordadament corrupte on som. El líder de Junts pel Sí va passar per les pàgines d’”El País” per rebre un bany d’autonomisme. I se’n va en sortir amb intel·ligència. Encara que els faci mal, han d’anar assumint que això no va de qui mana divuit mesos o qui presideix la gestoria. Que es tracta de fer la independència i d’iniciar un procés constituent de caràcter popular que desbordarà, naturalment, l’estret marc legal que ens ha imposat, en forma de dogal, el règim espanyol. Autonomisme o llibertat, res més.

Sánchez, Jordi (president de l’Assemblea Nacional Catalana).
Meridianament confús.
El màxim dirigent de l’ANC no ha estat del tot afortunat aquesta setmana. De fet, el repte de la Meridiana planteja un escenari molt difícil. Com intentar que no es despengin els de sempre sense aigualir el missatge. I, en alguns moments, el discurs grinyola. Aquests dies, Jordi Sánchez ha insistit en que farem una declaració d’independència si el Govern espanyol no accepta la celebració d’un referèndum. Evidentment, es tracta d’un simple recurs dialèctic, perquè tots sabem que mai cap executiu central l’acceptarà. El problema és que, d’acord amb el programa de la candidatura que va impulsar l’ANC, el referèndum que no ens van deixar fer el 9-N el farem, efectivament, el 27-S i el seu resultat, si guanyem, ha de ser per força vinculant. Una vegada el poble de Catalunya s’hagi expressat i si ho fa prou explícitament, no ha d’existir, doncs, cap possibilitat de contradir el mandat popular.

Comentaris

  1. El Sanchez, no se si mai ha estat afortunat , es un poca-pena infiltrat de ICV, que no se que estarien pensant els de l'ANC, per votar-lo com a President, i que aquesta setmana l'ha tornat a espifiar.
    Un que sempre està la que salta, per sortir una mica de la irrellevància, es l'Iceta, estaria bé que li dediquessis un apunt de tant en tant, segur que ho agrairia.

    ResponElimina
  2. Buf, estar-se una setmaneta a plena muntanya a més de 2.000 metres d'alçada permet desconnectar tant que ja no recordava qui són aquests de Podemos. De veritat, no exagero!
    Home, només veure la cara d'emprenyat que té en Joan Herrera ja permet veure de quin mal pateix. La seva maniobra li ha sortit pel darrere en forma de llufa. Ell i Camats segueixen creient que la ciutadania se la pot manipular o fer-li creure com a bo allò que ja no té cabuda enlloc.
    Ara, qui té premi dels sonats és aquest F. González. Tenen gràcia, fins i tot. Es clar que la maniobra tan barroera d'en J. Fdez. Díaz també és de premi!
    En fi, tornar per veure....!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…