Ves al contingut principal

Bestiari del procés: M. Delgado, J. Fernández Díaz i L. Freixas

Delgado, Manuel (antropòleg).
Via d’aigua fenomenal.
Pel que es veu, tots coneixem algun votant d’ICV-Podem a les eleccions municipals que es decantará ara per les llistes del Sí. Una impressió que caldrà acabar de confirmar. Però, a mesura que la tensió pròpia de la campanya i la presència constant de Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Mariano Rajoy (i Aznar!) a Catalunya, confirmin i accentuïn el caràcter plebiscitari del 27-S, la candidatura encapçalada per Lluís Rabell tindrà un paper cada vegada més difícil. Després d’un mal inici, aquests dies s’ha fet públic el suport de l’antropòleg, referent del comunisme català a la llista de la CUP. Més enllà del simple recolzament: Delgado formarà part de la llista de l’esquerra independentista anticapitalista. La impressió que, al final, els cupaires acabaran arrossegant una part apreciable de l’electorat de Catalunya Sí que es Pot creix. Gairebé tant com els despropòsits i els insults a les xarxes d’alguns dels seus “hooligans”.

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Setmana gloriosa.
Set dies espectaculars en la pulcra trajectoria del ministre que, sense risc a equivocar-nos, ja es pot considerar com el més infecte de la història de la democràcia espanyola. No pas per la gomina d’aquella tofa de cabell mancat que si li aixeca al clatell. Aquests dies fins i tot un sindicat de la benemèrita Guàrdia Civil li ha demanant la dimissió. Perquè és molt, molt, però molt edificant que el ministre de l’Interior d’un govern es reuneixi en privat amb un dels principals xoriços del país just en el moment processal clau. És super-normal. De país del qual sentir-se orgullós. I, entretant, l’ARA ha posat de relleu com la Justícia espanyola, davant la qual havia de comparèixer Rato, avala la investigació de persones per la seva simple adscripció ideològica. Una policia política per a la justícia més polititzada d’Europa occidental. Per a federar-s’hi!

Freixas, Laura (escriptora).
Arguments reversibles.
Dijous, l’escriptora catalana afincada a Madrid, amb tribuna oberta al diari comtal, ens oferia un pèssim article infantiloide (que els contes per a nens són una altra cosa) per ratificar les seves obsessions anti-procés. D’una banda, reiterant un dels arguments estrella del dependentisme dels darrers temps: que les plebiscitàries cauen en pont a l’àrea metropolitana i que, per tant, els seus aniran a la platja i no votaran, fet que denota una gran confiança en la cultura política i el coeficient intel·lectual dels defensors de la unitat d’Espanya. En canvi, que la Diada de l’Onze de Setembre, mobilització en la qual el sobiranisme se la juga, sigui pont a tot Catalunya, veus, no és pas giare rellevant. I el gens original mantra final de l’article: que Mas s’embolica en la bandera per retallar, també és reversible, és igualment aplicable a l’autora de l’article: no s’estarà vostè embolicant en el procés per amagar la seva completa irrellevància com a escriptora?

Comentaris

  1. Si no fos una tema tan seriós, extremadament seriós, com és el futur de Catalunya, diria que sense fer-hi res, ells ja tots sols -el del PP, PSOE, Cat sí es pot, i tutti quant unionista, ells tots solets ja ens farien la feina, sense cap més esforç nostre que anar-los publicant les bestieses que diuen i fan. Son extraordinaris!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.