Ves al contingut principal

Bestiari del procés: O. Junqueras, A. Mas i J. Mena

Junqueras, Oriol (president d’Esquerra Republicana).
Llançat a explicar què volem.
La nit de la convocatòria electoral, el líder d’ERC, desencadenat, recuperava el seu millor discurs sobre la necessitat de la independència. Argumentari sòlid contra la campanya de la por en matèria de pensions, moneda i deute. Amb una invitació, als qui encara s’enganyen amb la reforma impossible d’Espanya, a afegir-se al procés constituent a partir del 28-S. L’inici formal i definitiu de la cursa, combinat amb la fi de l’infernal debat divisiu sobre les llistes, ha de permetre els prinicipals lideratges del sobiranisme concentrar-se a donar tota la versemblança possible al nostre projecte d’alliberament. Finalment, s’ha acabat parlar entre nosaltres mateixos i comença el moment de sortir al carrer i posar a rodar una immensa vola de neu que ha de ser de gran calibre a la Meridiana i ha de portar tots i cadascun dels votants del 9-N davant l’urna del 27-S amb una de les dues paperetes del sí a la mà.

Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Moment històric.
Encara que l’expressió estigui molt gastada, cal recordar-la, aquí, una altra volta. L’estampa de la signatura del president, amb tres dones al darrere (la presidenta del Parlament, la vicepresidenta i la consellera de Governació), passa a la història. Dilluns varem viure, probablement, la convocatòria de les darreres eleccions autonòmiques d’aquesta fase de la nostra història política. Seran, les més importants que mai s’hagin celebrat al nostre país. Més fins i tot que aquelles de la gran il·lusió de l’abril de 1931. El president Mas, que no sabem del cert si ho continuarà essent (dependrà del grau de majoria de Junts pel Sí i de les condicions que tercers puguin fer valdre arribat el cas de formar govern), es guanya ben segur, si el 27-S l’independentisme obté la victòria, el lloc d’honor a la història d’haver estat el president capaç de portar el país a les portes de la llibertat plena.

Mena, Joan (exdiputat d’Esquerra Unida i Alternativa).
A coberta en ple naufragi.
L’invent Catalunya Sí que es Pot s’enfonsa per moments. Les vies d’aigua són notables i el cubell massa petit. Encara que la Galdón torni als mitjans a correcuita procedent de les platges de Copacabana (i sigui tan ximple de vantar-s’hi), cada dia que passa, la sensació que l’invent va a menys creix i creix. Les enquestes més serioses apunten a un descens inexorable de la força central de l’artefacte, Podemos. La creació de Junts pel Sí ha suposat també un cop de primer ordre: de poder (com a Barcelona) combatre per la victòria, a lluitar només per superar Ciudadanos, a anys llum de la llista guanyadora. I què dir del serial de la tria de lideratge. Hi ha qui, com ara Joan Mena, a la vista d’expectatives tan funestes, recorre a l’argumentari de campanya (tots contra Mas) de fa un mes. I ja no serveix. Perquè CSQEP ha topat amb l’iceberg.

Comentaris

  1. Sembla gairebé un poema en prosa! La traca final dels Podemos, etc. hi fa un colofó ben bo. Molt inspirat.
    I, la realitat és aquesta! Ara mateix, el paperet que ens han muntat en F.Díaz i en Rato fan d'allò mes bonic en tot el panorama de gran patacada que els fotrem.
    Salut!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.