Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, C. Herrera i M. Iceta

Fernández Díaz, Jorge (ministre de l’Interior del govern espanyol).
El mur que ens cal saltar.
Diàleg, diàleg, diàleg. Els candidats dependentistes repeteixen a cor el mantra. El debat de candidats a la televisió comtal sembla una competició de moderació. Com si tots haguessin aterrat a Catalunya en 2015. El dia abans, després d’una intensa batussa, el Cercle d’Economia també havia demanat diàleg. I, també, com gairebé cada jornada, el dependentisme obre i tanca la porta a qualsevol negociació, demostrant que, als espanyols (convindria dir-ho més clarament) només els asseuran a la taula els seus creditors si nosaltres ho forcem des de la unilateralitat. El ministre, en la seva línia, per fer caure del cel tant unicorni alat, ha recordat immediatament allò que és evident: que cap govern espanyol acceptarà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I és justament per això que hem de tirar pel dret.

Herrera, Carlos (periodista radiofònic).
Catalanista per un dia.
El periodista de la brunete dependentista va tenir un bri, un moment lúcid d’equanimitat, en llançar a les xarxes socials el següent pensament: “Impresionante vista aérea de la Meridiana en bcn. Gustará o no pero la organización y desarrollo es impecable. Cívico y festivo.” La reacció dels seus seguidors, com podeu imaginar, va estar plena, plena d’amor. Un home que ha dedicat esforços ingents a lluitar contra el procés va ser objecte de tota mena d’improperis per haver-se atrevit a lloar un acte de nazis-jueus nordcoreans adoctrinats pel monopoli independentista dels mitjans, pagat al cent per cent amb recursos públics, des dels autocars als entrepans del berenar. El nivell de les respostes serviria d’exemple perfecte per explicar exactament perquè hem arribat al punt on som.

Iceta, Miquel (candidat del PSC).
Infantilisme per combatre el col·lapse.
El Partit dels Socialistes de Catalunya s’arrossega per la campanya com a ànima en pena. Només els queda cridar l’atenció a base de ball, des de la buidor més absoluta. Res a dir, molt a ballar. Abandonat el dret a decidir, no tenen absolutament res a oferir, més enllà d’una vaga promesa de reforma constitucional de fa tres anys. Del partit que era clau en la Catalunya autonomista no en queda gairebé res. Per això, potser per primera vegada, el líder espanyol apareix fins i tot a l’espai electoral televisiu de la candidatura. I ve a participar en una dotzena d’actes de campanya. És, aleshores, el moment d’amagar la seva solitud esparverant. Cal una producció agosarada i cosmètica per amagar la realitat: que ja gairebé ningú assisteix als seus mítings.

Comentaris

  1. Molt em temo que l'Alzeitmer, al marge de les predisposicions genètiques, sempre tenen algun vessant del xoc de trens intern com del què va patir en Maragall, pobre.
    Ara, l'Iceta va corrent i saltant, cantant i desafinant en tots sentits, perdut dins d'un camí que sap que mena a Ítaca i que no pot reconèixer. Tot un desastre per part d'ell. Mentre, s'han carregat no sé quants polítics creant allò de la difamació o rumor, etc.

    Ara ja estem a les portes del moment de la veritat. És interessant veure com uns segueixen perduts en el seu argumentari de la por i sense intel·ligència, i altres desapareguts dins d'aquesta espantada que han generat els de l'Estat Espanyol. Afortunadament, sembla que cap indep. cedeix a la por i més aviat s'incorporen al vot indep. altres dels qui no ho hauria pensat mai. Benvinguts!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas