Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, C. Herrera i M. Iceta

Fernández Díaz, Jorge (ministre de l’Interior del govern espanyol).
El mur que ens cal saltar.
Diàleg, diàleg, diàleg. Els candidats dependentistes repeteixen a cor el mantra. El debat de candidats a la televisió comtal sembla una competició de moderació. Com si tots haguessin aterrat a Catalunya en 2015. El dia abans, després d’una intensa batussa, el Cercle d’Economia també havia demanat diàleg. I, també, com gairebé cada jornada, el dependentisme obre i tanca la porta a qualsevol negociació, demostrant que, als espanyols (convindria dir-ho més clarament) només els asseuran a la taula els seus creditors si nosaltres ho forcem des de la unilateralitat. El ministre, en la seva línia, per fer caure del cel tant unicorni alat, ha recordat immediatament allò que és evident: que cap govern espanyol acceptarà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I és justament per això que hem de tirar pel dret.

Herrera, Carlos (periodista radiofònic).
Catalanista per un dia.
El periodista de la brunete dependentista va tenir un bri, un moment lúcid d’equanimitat, en llançar a les xarxes socials el següent pensament: “Impresionante vista aérea de la Meridiana en bcn. Gustará o no pero la organización y desarrollo es impecable. Cívico y festivo.” La reacció dels seus seguidors, com podeu imaginar, va estar plena, plena d’amor. Un home que ha dedicat esforços ingents a lluitar contra el procés va ser objecte de tota mena d’improperis per haver-se atrevit a lloar un acte de nazis-jueus nordcoreans adoctrinats pel monopoli independentista dels mitjans, pagat al cent per cent amb recursos públics, des dels autocars als entrepans del berenar. El nivell de les respostes serviria d’exemple perfecte per explicar exactament perquè hem arribat al punt on som.

Iceta, Miquel (candidat del PSC).
Infantilisme per combatre el col·lapse.
El Partit dels Socialistes de Catalunya s’arrossega per la campanya com a ànima en pena. Només els queda cridar l’atenció a base de ball, des de la buidor més absoluta. Res a dir, molt a ballar. Abandonat el dret a decidir, no tenen absolutament res a oferir, més enllà d’una vaga promesa de reforma constitucional de fa tres anys. Del partit que era clau en la Catalunya autonomista no en queda gairebé res. Per això, potser per primera vegada, el líder espanyol apareix fins i tot a l’espai electoral televisiu de la candidatura. I ve a participar en una dotzena d’actes de campanya. És, aleshores, el moment d’amagar la seva solitud esparverant. Cal una producció agosarada i cosmètica per amagar la realitat: que ja gairebé ningú assisteix als seus mítings.

Comentaris

  1. Molt em temo que l'Alzeitmer, al marge de les predisposicions genètiques, sempre tenen algun vessant del xoc de trens intern com del què va patir en Maragall, pobre.
    Ara, l'Iceta va corrent i saltant, cantant i desafinant en tots sentits, perdut dins d'un camí que sap que mena a Ítaca i que no pot reconèixer. Tot un desastre per part d'ell. Mentre, s'han carregat no sé quants polítics creant allò de la difamació o rumor, etc.

    Ara ja estem a les portes del moment de la veritat. És interessant veure com uns segueixen perduts en el seu argumentari de la por i sense intel·ligència, i altres desapareguts dins d'aquesta espantada que han generat els de l'Estat Espanyol. Afortunadament, sembla que cap indep. cedeix a la por i més aviat s'incorporen al vot indep. altres dels qui no ho hauria pensat mai. Benvinguts!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…