Ves al contingut principal

Bestiari del procés: J. Fernández Díaz, X. García Albiol i J. Gay de Montellà

Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Guàrdia poc civil.
Aquesta setmana la “benemèrita” ha estat, una vegada més, notícia a casa nostra. En primer lloc, en una demostració de l’èpica eficiència del cos, per haver concentrat fins a una vintena d’agents en l’escorcoll d’un despatx de sis metres quadrats a la seu embargada de Convergència (on, sinó, guardar-hi documents comprometedors!), després d’esperar cinc hores l’agent judicial que havia de dirigir-lo. També, per la seva destresa a l’hora de filtrar a la premsa tota la informació sobre l’operatiu (ui quines ganes de trobar-hi res!), a fi de poder generar zero detencions, zero imputacions i cinc-centes hores de televisió. I, com no, per la decisió del ministre Fernández Díaz de promocionar el fill fester del tinent coronel colpista Antonio Tejero, el de les paelles de caserna per commemorar el 23-F, com a membre del consell de l’institut armat. Què modèlic tot!

García Albiol, Xavier (cap de llista del Partido Popular al Parlament de Catalunya).
Som gent inferior.
Després de fer-se la foto amb la mítica divisa que dóna títol a aquest article, el candidat popular ha continuat aquesta setmana amb la seva actitud de xèrif que tants rèdits li ha reportat a l’hora de convocar el vot més primari del país. Després de passar el rasclet per Salou i a l’espera d’alguna declaració del seu nivell moral habitual dedicada als refugiats sirians, aquesta setmana ha optat per oferir-nos l’argument definitiu contra la independència: com podríem aspirar a guanyar un mundial sols! L’exalcalde de Badalona, ciutat del bàsquet, donant lliçons, sense anar més lluny, sobre el baix nivell de les seleccions de països nous com ara Lituània, Eslovènia o Croàcia. A, calla, oblidava que els catalans som ésser inferiors. Una mica nazis.

Gay de Montellà, Joaquim (president del Foment del Treball Nacional).
Arcaisme al servei dels de sempre.
A través de l’anomenat “Manifest del Far” una trentena de cambres i patronals van refermar dijous el seu compromís de suport a la decisió, sigui quina sigui, que prengui el poble de Catalunya el proper 27-S. La immensa majoria del teixit empresarial català de base, de la mateixa manera que tres quartes parts del conjunt dels catalans, està disposat a acceptar el resultat de la nostra lliure autodeterminació. Entretant, encofrats a l’statu quo, personatges com Gay de Montellà mantenen l’esperança de l’establishment en el manteniment de la dependència, el xollo amb el qual porten tota una vida de lucre. Per aconseguir-ho, però, cada vegada se saben més sols: el president de Cecot, Antoni Abad, ha denunciat que el posicionament oficial del Foment del Treball contrari al procés mai ha estat discutit a la junta de l’entitat.

Comentaris

  1. Quin trio de personatges que has triat!!
    A sobre, amb la GV m'hi diverteixo sovint perquè són d'allò que no hi ha: Algú sap el què vol dir "Benemérita"? S'entén que vol dir que fa actuacions bones, favorables a la societat, no? Però, al marge de diversos cossos interns que realment són lloables, resulta que la extralimiten i es converteix en un agent militar que actua sobre de la societat civil. Això ja era així en època del Franco i segueix essent així, com si res no passés. "Lo militar por encima de lo civil, cómo no!" I l'Espanya que deixarem, si Déu vol ben aviat, tan feliç de tenir-los a sobre amb l'espasa ballant per sobre dels seus caps. Sabíeu que aquella que està sempre en Los Llanos de la Luna va fer venir agents amb el tricorni posat perquè a Catalunya ja no n'hi havien? "Espanya canyí i olé!!"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.