Bestiari del procés: P. Iglesias, E. Juliana i P. Morenés

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Etnicisme vergonyós.
La primera de les visites de campanya ens ha portat el Pablo Iglesias més lamentable. Com si es tractés de Raimon Obiols i Felipe González, tres dècades més tard, es repeteix l’escena d’una certa esquerra catalana subordinada a l’esperança d’una Espanya que, a desgrat nostre, està encantada de ser com és. Ni el PSOE més rampant i crescut havia arribat tan lluny en el segregacionisme. Llançant per la borda l’herència història del PSUC, Iniciativa ha lliurat armes i bagatges al lerrouxisme més descarnat. Com un pop en un garatge, després de relacionar Pedralbes (on guanya Ciudadanos) amb l’independentisme, el líder de plató ha cridat els catalans d’origen andalús i extremeny a votar per fer fora Mas i Rajoy. Una increïble apel·lació etnicista a dividir els catalans per raons d’origen. Al dia següent, amb el suport del candidat Rabell. Penós.

Juliana, Enric (director adjunt de “La Vanguardia”).
Campanya d’autolesió.
El vodevil ha estat genial. Hores de riure sense aturador. De fet, òptim per a l’independentisme. En la història dels trets al peu: el de la parella Felipe-Juliana, discutint-se a l’hora d’esventrar davant de tothom la Tercera Via que se suposa que haurien d’estar obrint, mereix per títol propi un lloc inesborrable. Crec que haurien de retirar la samarreta. El desmentiment del desmentiment de l’expresident espanyol, el millor reflex del desgavell de la campanya dependentista. No serà que volem que guanyem? Capítol apart mereix la revelació del gran pope del periodisme català sobre el seu tracte amb els entrevistats: se’ls envia els textos abans de la publicació per obtenir el seu vistiplau. També les preguntes abans? Realment, una pràctica modèlica i moderadíssima de periodisme incisiu.

Morenés, Pedro (ministre de Defensa).
Indignar en campanya.
L’estratègia del dependentisme és realment incomprensible. El catàleg de la por i l’amenaça, per abusiu en els termes i repetitiu fins a la sacietat durant cinc anys, sense cap contrapès positiu, ha perdut ja qualsevol tipus d’eficiència. Ja no espanten ningú. I, en canvi, encara són capaços d’indignar. Les amenaces del ministre sobre el paper de l’exèrcit en relació al plet català són un autèntic incentiu per portar a les urnes gent que, potser, preferiria quedar-se a casa, però que, amenaçada de manera tan barroera, pot acabar essent irremissiblement temptada per la possibilitat de castigar-los electoralment amb una sonora plantofada. Gràcies, ministre, realment no es pot demanar més. Bé, sí, que el seu Ministeri deixi de gastar desaforadament els recursos públics d’un estat endeutat insuportablement.

Comentaris

  1. P. Iglésias: No saben què cal fer. El socialisme va ser una comèdia que els va esclatar a sobre quan se'ls pregunta què fer?
    E. Juliana: Passo d'ell i m'aboco en contra de la dita, en altres moments i llocs, sobre la qualitat d'aquest antic "presidente". Per a mi, va ser nefast i va fer començar la nostra caiguda nacional.
    P. Morenés: Que bonic escoltar-lo! És realment "La voz de su amo militar" que és qui li compra el seu armament que ell produeix... Hauria d'estar a la presó.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas