Ves al contingut principal

Bestiari del procés: P. Iglesias, E. Juliana i P. Morenés

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Etnicisme vergonyós.
La primera de les visites de campanya ens ha portat el Pablo Iglesias més lamentable. Com si es tractés de Raimon Obiols i Felipe González, tres dècades més tard, es repeteix l’escena d’una certa esquerra catalana subordinada a l’esperança d’una Espanya que, a desgrat nostre, està encantada de ser com és. Ni el PSOE més rampant i crescut havia arribat tan lluny en el segregacionisme. Llançant per la borda l’herència història del PSUC, Iniciativa ha lliurat armes i bagatges al lerrouxisme més descarnat. Com un pop en un garatge, després de relacionar Pedralbes (on guanya Ciudadanos) amb l’independentisme, el líder de plató ha cridat els catalans d’origen andalús i extremeny a votar per fer fora Mas i Rajoy. Una increïble apel·lació etnicista a dividir els catalans per raons d’origen. Al dia següent, amb el suport del candidat Rabell. Penós.

Juliana, Enric (director adjunt de “La Vanguardia”).
Campanya d’autolesió.
El vodevil ha estat genial. Hores de riure sense aturador. De fet, òptim per a l’independentisme. En la història dels trets al peu: el de la parella Felipe-Juliana, discutint-se a l’hora d’esventrar davant de tothom la Tercera Via que se suposa que haurien d’estar obrint, mereix per títol propi un lloc inesborrable. Crec que haurien de retirar la samarreta. El desmentiment del desmentiment de l’expresident espanyol, el millor reflex del desgavell de la campanya dependentista. No serà que volem que guanyem? Capítol apart mereix la revelació del gran pope del periodisme català sobre el seu tracte amb els entrevistats: se’ls envia els textos abans de la publicació per obtenir el seu vistiplau. També les preguntes abans? Realment, una pràctica modèlica i moderadíssima de periodisme incisiu.

Morenés, Pedro (ministre de Defensa).
Indignar en campanya.
L’estratègia del dependentisme és realment incomprensible. El catàleg de la por i l’amenaça, per abusiu en els termes i repetitiu fins a la sacietat durant cinc anys, sense cap contrapès positiu, ha perdut ja qualsevol tipus d’eficiència. Ja no espanten ningú. I, en canvi, encara són capaços d’indignar. Les amenaces del ministre sobre el paper de l’exèrcit en relació al plet català són un autèntic incentiu per portar a les urnes gent que, potser, preferiria quedar-se a casa, però que, amenaçada de manera tan barroera, pot acabar essent irremissiblement temptada per la possibilitat de castigar-los electoralment amb una sonora plantofada. Gràcies, ministre, realment no es pot demanar més. Bé, sí, que el seu Ministeri deixi de gastar desaforadament els recursos públics d’un estat endeutat insuportablement.

Comentaris

  1. P. Iglésias: No saben què cal fer. El socialisme va ser una comèdia que els va esclatar a sobre quan se'ls pregunta què fer?
    E. Juliana: Passo d'ell i m'aboco en contra de la dita, en altres moments i llocs, sobre la qualitat d'aquest antic "presidente". Per a mi, va ser nefast i va fer començar la nostra caiguda nacional.
    P. Morenés: Que bonic escoltar-lo! És realment "La voz de su amo militar" que és qui li compra el seu armament que ell produeix... Hauria d'estar a la presó.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…