Ves al contingut principal

El dia que sempre havíem somiat

Tot i que el dependentisme ha plantejat una batalla agra, farcida d'amenaces i d'insults, aquesta d'avui, finalment, serà una jornada per assaborir lentament. Gairebé, diria, sigui quin sigui el resultat. A mi em correspondrà fer-ho, com en els vells temps, al meu col·legi electoral de Sabadell, encara no sé si com a apoderat o com a vocal segon. Si no hi ha una sorpresa a hores d’ara imprevisible, l’independentisme guanyarà unes eleccions per primera vegada en la història de Catalunya. Sabeu, aquesta serà la gran notícia. Que no ens l’emboirin. I, si anem encara un mica més enllà, potser fins i tot farem l’escac i mat a l'Estat espanyol amb una victòria, definitiva, també en vots. Però, si la majoria és només en escons també tindrem un govern amb un mandat democràtic molt clar, d'aplicació més legítima que el dels altres dos projectes amb els quals ens confrontem en aquests comicis: el manteniment de l’statu quo o el de la reforma unicornista de la Constitució del Regne d’Espanya. El mandat inexcusable d’iniciar la desconnexió, eixamplant alhora, tant com puguem, l’espai independentista. Sigui com sigui, tant si la victòria és total com només parcial, mireu-vos-ho en perspectiva. On érem fa només deu anys i on som ara. Un salt endavant espaterrant. Tant de bo avui puguem culminar-lo. Sortim al carrer i no deixem cap vot sense entrar a les urnes de la nostra llibertat.

Comentaris

  1. Pel què estic escoltant a la ràdio, sembla que tenim davant nostre una victòria aclaparadora!
    A mi, el què ara em fa tenir l'alerta activat és aquell conegut "bonisme" que ens fa ser tous a l'hora de passar comptes a Madrid. No hem de perdonar res ni gens! Tampoc no és qüestió d'engegar cap venjança amb ningú, però el què és amb l'Estat, SÍ!
    Clar i català!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…