Ves al contingut principal

Una victòria enorme que hem de gaudir

Us ho escrivia el vespre del dia abans. Podíem fer escac i mat o donar-hi un pas endavant determinant. És cert, ha estat la segona cosa. El ritme descendent del recompte (lleugerament més lent a Barcelona) o les expectatives generades per l’enquesta de les vuit a TV3 (sempre amb biaix cap a l’eufòric votant nacionalista català) van fer que molts independentistes tanquessin la nit (i el dia després, de ressaca) amb un regust agredolç. El cert és, però, que els gairebé dos milions de vots per la plena sobirania de Catalunya, enmig del clima de tensió màxima i d’amenaça alimentat pel Govern espanyol, són un resultat senzillament espaterrant. I que la victòria del sí per 47,7% a 39,1% de vots contraris a la independència és prou diàfana. Perquè Unió i Catalunya Sí que es Pot han deixat clar que no volen ser comptats com a no.

En escons (no us deixeu imputar alegrement els 14 d’Unió!) CDC i ERC tenien 56 escons al Parlament dissolt que han portat ara fins als 62 a través de Junts pel Sí. La CUP 3 que ha elevat a 10. Els 24 diputats amb mandat independentista de 2012 són ara 72. Inequívocs, sense cinquenes columnes com les que hem patit fins ara. O sigui, que tenim el primer Parlament independentista de la història de Catalunya des de la Junta de Braços de Pau Claris el 1640. No és per estar contents, no, és per estar directament eufòric. Toca ara encetar la desconnexió i mirar de guanyar noves complicitats. Espanya hi posarà tot de la seva part per aconseguir-ho, com demostra la seva reacció mentre la premsa mundial contempla astorada la nova oferta de diàleg en forma d’imputació del president Mas.

P.S. Obligacions personals i la transformació de la meva col·laboració amb el directe!cat faran que la meva actualització d’aquest bloc sigui menys freqüent encara del que ja ho és darrerament. Confio que els lectors habituals m’ho sabreu disculpar. S’apropen temps d’alta tensió, que intentaré tornar a comentar amb regularitat a partir del mes desembre.

Comentaris

  1. Ara haig de desitjar-te una contradicció sobirana!: Felicitats de no poder-te seguir amb tanta assiduïtat com fins ara! Però, vaja, i gràcies per sonar-me la pista obligada: directe!cat!!!!! Magnífic.
    Intentant fer una anàlisi una mica objectiu, haig de confessar que m'he sentit una mica deprimit just a 22,30 del diumenge. Sí, la febrada havia passat i no tan satisfactòriament com volíem tots plegats. Pe`r, mirant-ho més fredament, també coincideixo amb tu, amb en Junqueras i amb el President en funcions: Hem guanyat les eleccions. Li girem la truita i li donem la raó a Espanya i ens surt que no fèiem plebiscit; eren eleccions. Ara cal anar per feina i fer via.
    Què us hi jugueu que els de la justícia amb la imputació contra Mas, Rigau i Ortega, ho entretindran per poder-hi anar fent pressió mediàtica constantment? Porca misèria castellana!!! La maldat venjativa castellana no té límits ni raonament; és visceral i dolorosa.

    ResponElimina
  2. Ara que han passat les eleccions, no m'estic de comentar-te la sensació que tinc de l'ultima setmana de campanya.
    Aquesta ultima setmana, el missatge no era per conquistar l'indecís que encara no sabia que fer; el missatge no era a mantenir el votant del no resignat a casa o de pont per la Mercé (patrona dels presoners).
    No. El missatge va ser Guanyarem! Guanyarem! (fins hi tot els Ninots d'en Batllori vam fer-ne mofa).
    Amb això, van xalar d'allò mes els convençuts, però van espantar els indecisos i van esperonar els del no.
    Perquè?
    A mi em sembla que a JuntspelSi els hi va entrar vertigen.
    Tenien la sensació d'anar massa be.
    Que traurien uns resultats, com per fer la Dui el dia 28.
    I això no formava part dels seus plans, a JxS volien fer les coses be però sense presses.
    I així ens ha anat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…