Ves al contingut principal

20-D: dos bons motius per anar-hi

De fa mesos que em feia convençut de la conveniència de la #ViaClaver. Vaja, de no votar el 20-D, de no participar més en els afers d'Espanya. Hem de començar la desconnexió, així que, després de la gran victòria del 27-S (per més voltes que hi donin per ensarronar-nos, espectacular, 48 a 39%!), poques ganes ens poden quedar de tornar a prendre part en unes eleccions generals espanyoles. Darrerament, però, sí, reconec que, incoherent, començo a tenir dubtes seriosos al respecte. Del que he llegit a les xarxes socials i de la reflexió pròpia, creixen cada cop més dos arguments de pes. El primer, la possibilitat d'actuar com a força de bloqueig a Madrid: les enquestes apunten a la possibilitat certa que ni tan sols dos dels quatre grups principals del proper "Congreso de los diputados" arribin als 176 escons de la majoria absoluta. Renunciar als 20-25 diputats que una llista independentista podria assolir, significa repartir-los entre ells i, per tant, facilitar la formació de majories que puguin aixafar-nos més fàcilment. Al contrari, amb un bon grup parlamentari independentista a Madrid existeix la possibilitat de complicar-los molt la vida. 

L'acord, tan difícil, entre Junts pel Sí i la CUP, podria quedar com un autèntic joc de nens comparat amb segons quin tripartit a l'espanyola, sobretot si tenim en compte la seva nul·la cultura de governs de coalició. Però hi ha un segon argument, potser, encara més potent que el del bloqueig. És possible que el vot del 20-D sigui de les poques vies d'expressió democràtica que ens quedin d'aquí algunes setmanes. I és que, si tothom compleix, d'aquí ben poc ens trobarem en guerra oberta sense retorn. Si a primers de novembre el Parlament aprova la Declaració d'inici del procés de constitució d'un nou estat, el govern espanyol la portarà immediatament al Tribunal Constitucional i aquest la suspendrà d'immediat. Quan el Parlament no acati la suspensió s'obrirà, automàticament, la nova via de les inhabilitacions exprés i, fins i tot (tal i com avui ha recordat el ministre espanyol de justícia) la possibilitat de la suspensió de l'autonomia o de l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional. La cita electoral del 20-D, en aquest context, prendria un caire completament diferent: potser serà l'única vàlvula d'escapament de la nostra expressió democràtica en una temporada. Caldria no desaprofitar-la, si més no, mentre esperem els propers esdeveniments.

Comentaris

  1. Benvolgut Granollacs,
    Jo ho veig exactament com tu.
    També fa temps veia bé la Via Claver, però ara penso com tu (ho has formulat de manera molt pedagògica).

    ResponElimina
  2. Hi estic d'acord.
    Fer com els irlandesos a Westminster els anys 20.

    ResponElimina
  3. Doncs jo ho veig radicalment diferent , anar a Madrid es tenir mentalitat autonomista i moral de derrota. Com diu la Biblia al Cesar el que es del Cesar i a Déu el que es de Déu. Que traduit vol dir a Madrid els espanyols , nosaltres n'hem de marxar ben lluny i com més aviat millor. Tal com hauriem fet, d'haver arrasat el 27S

    ResponElimina
  4. Per mi poden dir el que vulguin els partits , jo ja he desconectat, ecspanya es un pais extranger, no hi hem d'anar a fer res. Només votaré la ratificació que faci el parlament de la República catalana.

    ResponElimina
  5. Jo mai he tingut dubtes. Sempre he pensat que tenir representació a Madrid era necessari fins l'ultim moment. Cal recordar que encara no som independents. Estem avançant, però seguim sient una colònia espanyola.

    D'entrada impedir una victòria aclaparadora d'un partit unionista (per ser suau) a Catalunya ja és important. Estic d'acord també amb el que diu Granollacs.

    Estem entrant a la batalla final i encara no l'hem guanyada. Tota eina que ens ajudi és bona.

    VISCA CATALUNYA INDEPENDENT

    ResponElimina
  6. Amb tots els respectes, la catalunya independent cal guanyar-la a casa es a dir a catalunya i no a Madrit. Allà sempre perderem a més els més assenyats els temptaran de seguida amb qualsevol galindaina, i segurament alguns es deixaran enredar. I la dignitat nacional i l'autoestima del país juntament amb la demostració de indiferencia pel que fessin allà, els deixaria del tot garrativats. Via Fora.

    ResponElimina
  7. Els de les CUPS també creiem que no cal anar-hi a fer res a Madrid, de fet no hi hem anat mai, ni ho hem hagut de menester per a res. Ja ho diu el refranyer, de Ponent ni vent ni gent, i ara ni Angel Ros.

    ResponElimina
  8. Avui dijous els pollosos de la Cup han tornat a frenar la investidura del President de la Generalitat més independentista de la Història dels darrers 300 anys, per aquest gest absurd i estúpid espero que passin a la història com els traidors que són, al mateix nivell que els dependentistes , que ja se'n enfoten a la cara , frustant les il·lusions i espectatives de tanta gent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…