Ves al contingut principal

Cap a la “Rectificació” autonomista

Fa uns dies, el “gran” (és un dir, perquè ja només ven 36.000 exemplars) diari de l’establishment, tremolós davant l’inici del primer pas cap a la creació d’un estat sobirà que podia tenir caràcter irreversible, va titular un editorial furibund contra el sobiranisme tot exigint una “Rectificació”. És el títol d’un llibre col·lectiu de fa alguns anys d'opinadors del dependentisme com ara l’Antoni Puigverd, en Lluís Bassets o l'Enric Juliana i en essència (ara parlo de memòria) el d’un mític article de l’historiador Ferran Valls i Taberner al mateix mitjà després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. Cinc mil vots a la província de Barcelona o la tupinada del vot exterior, com vulgueu, han generat des del 27-S aquest 62 a 63 de Junts pel Sí contra tots els altres (absent la CUP) que ho ha complicat tot extraordinàriament. Massa. És hora ja potser de dir que, després d’haver-ho intentat molt aquests dies, tots plegats no ens en sortim. L’article d’ahir d’Andreu Mas-Collell, que evidencia les reticències al procés manifestades per un sector del Govern vigent des del primer dia, posen damunt la taula el convenciment d’un dels protagonistes que és millor anar a noves eleccions. Una decisió, a la vista del desacord existent, que comença a semblar irreversible.

En Santi Vila ja escalfa la banda. L’únic acord al qual semblen haver arribat la majoria dels protagonistes és justament aquest. Convergència guanyarà temps per refundar-se mentre la CUP manté la seva puresa ideològica al marge de qualsevol transformació real. Però, sobretot, enmig del desastre, tots dos podran culpabilitzar l’adversari de la situació i mirar de sortir-ne reforçats. L’establishment veurà, finalment, després de tants intents, blocat el procés i premiarà la “Rectificació”. El resultat, un escenari en el qual, després de noves eleccions al març, es combinarà la impotència del carrer i de la societat civil organitzada davant la tria feta pels seus líders polítics, un Govern de la Generalitat autonomista de configuració encara més impossible i una ofensiva sense procedents de l’Estat espanyol, comandat pel Partido Popular i Ciudadanos, contra les restes inerts d’allò que va ser l’autonomia de Catalunya. Perque el cert és que, per més voltes que hi vulguem donar, per a la majoria dels independentistes, la independència en si mateixa no ha estat la primera prioritat. N’hi havia d’altres, abans, de tipus personal, partidista i ideològic. Així que seran ja els nostres fills els qui hauran de protagonitzar el següent embat històric contra l’Espanya que ara ja es frega les mans. Confiem que almenys, siguin a temps d’extreure d’això que ens ha passat, les lliçons oportunes.

Comentaris

  1. Caram Granollacs, on s'ha posat el teu tradicional optimisme, jo encara no ho veig perdut, confio que els pollosos s'hi repensin abans d'engegar-ho tot a passeig. Espero que temin passar a la història com els treidors que son, i corregeixin l'error abans que sigui massa tard, pel bé del país

    ResponElimina
  2. N'hi ha de mes optimistes:
    http://www.savallscat.blogspot.com/2015/11/oi-que-no-ens-ho-fareu-aixo.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon article i bona sintesi Kefes. Gràcies per posar-lo

      Elimina
  3. Granollacs, som a 26 de novembre i els pollosos continuen en la seva negativa a investir Mas, o tal com deia algú , deixant podrir la Victòria. Potser si que som un país de bojos, però bojos de tancar , i com diu la dita , no està feta la mel de la independencia per la boca de l'ase catalana.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…