Ves al contingut principal

El darrer autoengany (crec)

Malauradament, el referumdisme ha guanyat les eleccions a Catalunya. El Dia de la Marmota sense final. Les voltes a la mateixa sínia. El cop de cap contra la paret. Però tinc la confiança que sigui el darrer autoengany. Els catalans som així. Cada generació necessita oferir una altra oportunitat, una més, després de tantes mossegades, a la reformulació de l'Estat espanyol de matriu castellana en un lloc amable per a les altres nacions. Som-hi, doncs. A veure durant quant de temps s'aconsegueix estirar la nova pastanaga de l'unicornisme federal. Hi ha esperança, però, que aquest sigui el darrer autoengany. Cada intent dels catalans per fer-se una Espanya a mida acaba amb els seus proposants (decebuts i humiliats) una mica més a prop de la reclamació de la plena sobirania per Catalunya. En Comú Podem recorda ara a aquells adolescents que necessiten que se'ls tanqui la porta als morros a ells en persona, que no tenen prou amb l'experiència de tots els qui han rebut la mateixa resposta abans. Cal que se'ls rebentin els grans de la pubertat. Molt bé, ens tocarà esperar-los.

Però hauríem de fer-ho fent feina, sense aturar-nos. Perquè el país continua canviant de manera espectacular. Fa només set anys, en 2008, l'unionisme bipartidista espanyol (encara amb adherències catalanistes) obtenia a Catalunya 2.300.384 vots i el 61,39% dels sufragis. En 2011, el bloc espanyolista format pel PSC-PSOE, el PP, Plataforma per Catalunya i UPyD reculava fins als 1.735.425 i un 50,21%. Ahir, amb l'aparició de Ciutadans, la suma d'aquest segment de l'electorat català s'ha quedat en 1.504.198 vots i un 40,09% dels sufragis. A cada bugada, en les seves eleccions més propícies, l'unionisme perd més i més pes al nostre país. En el mateix període, el gruix del sobiranisme s'ha transformat en nítidament independentista i l'evolució del volum de vots des de la suma CiU+ERC de 2011 fins a la d'ERC+DL de 2015 ha estat la següent: 1.070.957 (28,76%), 1.258.508 (36,41%) i 1.164.790 (31,06%). Això, amb una part de l'independentisme fent campanya (encara que poc reeixida) a favor de l'abstenció. I amb un altre 26,47% dels votants (En Comú Podem i Unió) donant suport a l'unicornisme referumdari. En cinc anys el canvi de paradigma a Catalunya ha estat descomunal, històric.

Què fer ara. Doncs atendre als mandats democràtics rebuts a les urnes en els darrers mesos. A fer cas a la gent. I en tenim dos, de mandats, i ben frescos. Un per a aplicar a Barcelona: el passat 27 de setembre dos milions de catalans van votar a favor d'iniciar el procés de creació d'un nou estat, de preparar el país en 18 mesos per a avalar (o no) via referèndum unilateral i vinculant la Constitució d'una nova República Catalana. Des d'ahir en tenim un altre, de mandat, per a aplicar també a Madrid: donar suport a un procés constituent espanyol al qual li faltem 165 diputats per prosperar, que ha de passar per sobre de la majoria absoluta del Partit Popular al Senat i ha de començar per demanar per quinzena vegada el referèndum acordat amb les institucions espanyoles que ja demanem des d'aquí d'ençà del 2012. Fem els dos camins alhora, per nosaltres que no quedi: en tenim un any i mig. Però està clar que només un dels dos és practicable i que sotmetre el nostre a les conveniències de Podemos sería una ensarronada potser encara pitjor que la que ens va portar a la Constitució monàrquica del 1978. I el país ja no és el mateix.

Comentaris

  1. Home Granollacs, aquest auto-engany que dius es a causa dels pollosos dels collons que tenen frenat el procés, ajuntant forces amb el dependentisme més ranci, per tal que tot vagi pel pedregar. La bona gent, per poder sortir d'aquest atzucac, o per castigar els dos partits pel seu no acord han optat erroniament, pers aquests happy flowers, pensant que almenys aquests no mosseguen i no semblen tant pollosos.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…