Ves al contingut principal

La gran estafa

Com que fa tants dies, avui m’hauré d’estendre per força. El matí del 28 de setembre de 2015, “La Vanguardia”, buc insígnia de l’establishment i far del dependentisme català, sortia al carrer amb un titular inequívoc: “El sí s’imposa”. Hores abans, però, Antonio Baños havia començat a obrir l’escletxa afirmant que el 48% dels vots obtinguts per les formacions independentistes no habilitaven a fer una DUI imminent. Al llarg de dos mesos els nostres adversaris han desenvolupat sense contemplacions la seva estratègia d’aniquilació del resultat electoral del 27-S, mentre els nostres representants, de manera incomprensible, deixaven el poble inerme davant l’agressió. Es tractava de revertir als despatxos allò que els catalans vàrem decidir aquell diumenge de fa dos mesos i a hores d’ara ja es pot afirmar que ho han assolit. Sí, objectiu aconseguit.

La gran estafa va començar amb una ofensiva violentíssima dels dos grans mitjans de l’statu quo, “La Vanguardia” i “El Periódico” contra la Declaració d’inici del procés aprovada pel Parlament de Catalunya el passat 9-N. Amb el pas de les setmanes i la consolidació del desacord hem pogut constatar quin poc sentit tenia llançar-la, però per al dependentisme allò va ser una declaració de guerra des del minut u contra la qual no van deixar de carregar dia i nit, amb una violència brutal. El que no era imaginable (en la meva ingenuïtat, direu) és que tants sòlids referents de l’entorn opinatiu de l’independentisme, de Roger Palà a Salvador Cardús, s’afegirien a comprar amb tantes ganes la lectura dels nostres adversaris sobre el 27-S. Fins i tot, a tornar al 2012 proposant una altra vegada l’exercici d’un dret a decidir via referèndum que tothom sap que mai serà possible exercir dins la legalitat espanyola. 

48%, 48%, 48%. Nosaltres mateixos no parem de repetir-ho. I no, no, no. Cada vegada que ho fem el dependentisme ens marca un gol per l’escaire. Que cal eixamplar la nostra majoria? I tant! Però no a costa de presentar com una derrota la clara victòria del 27-S. Anem a pams. Traiem la calculadora. Total cens: 5.510.853 ciutadans. Una part notable no se sent interpel·lada pel plebiscit i no vota (1.380.657 catalans) o ho fa nul (15.952) o en blanc (21.895), en total: 1.418.504 (un 25,74% del cens). Encara un altra part dels ciutadans tampoc se sent interpel·lada a decidir sobre la independència i no es defineix o demana explícitament no ser comptada ni a favor ni en contra: són els votants de CSQEP, Unió, el PACMA, Recortes Cero-Els Verds, Ganemos i Pirata.cat: sumen 517.001 vots (un 9,38% del cens). La suma dels qui, per activa i per passiva, no van voler participar del plebiscit sobre la independència s’eleva a 1.897.658 vots i un 35,12% del cens.

L’altre 64,88% del cens (en concret 3.575.348 electors, gairebé el doble dels qui no van participar o van voler opinar sobre altres coses) sí va voler opinar explícitament sobre la independència. És un percentatge de participació molt notable. De fet, superior al de la major part de les eleccions que s’han celebrat a Catalunya des de la recuperació de l’autonomia. D’entre aquests electors efectivament plebiscitats, 1.966.508 van votar Sí a la independència (JxSí o CUP) i 1.608.840 (Ciudadanos, PSC i PP) ho van fer per expressar el seu No. En conclusió, sobre els pràcticament dos terços de catalans que van voler opinar sobre la independència, el sí va obtenir un 55,00% dels vots i el No un 45,00%. Percentatges clavats. El sí a la independència va guanyar el plebiscit, per tant, amb un sòlid avantatge de deu punts. A l’escocesa, vaja, però just a l’inrevès.

I tot i així, des de gairebé la mateixa nit electoral no parem de demostrar exactament el contrari. Ara, a través de la gran estafa, per comptes d’aplicar d’una vegada el mandat democràtic rebut a les urnes del 27-S i superar les diferències ideològiques per a executar la desconnexió promesa en divuit mesos, es va difonent la idea que cal recular de la victòria independentista del 27-S i recuperar la demanda d’un referèndum d’autodeterminació, una proposta que a les urnes va obtenir exactament els 367.613 vots i 8,94% dels vots dels QWERTY. Ni un més. Que els de sempre ens vulguin prendre la il·lusió ja s’entén, però que siguem nosaltres mateixos qui malbaratem el somni costa molt més d’entendre.

Comentaris

  1. Granollacs , que no estàs bó, m'estranya tants dies sense actualització del blog. Ni comentaris d'actualitat per la galdosa situació en que els Pollosos dels pebrots estan castigant les esperances de tanta bona gent.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…