Ves al contingut principal

Per què i què aniré a votar

Des del 27-S hem comès tants i tants errors que han aplanat el camí als nostres adversaris. En síntesi, hem demostrat que el país ja ha assolit una majoria de diputats independentistes, de fet, fins i tot més de 72 (si sumem alguns dels QWERTY), però encara falta aconseguir 68 diputats per als quals la independència sigui, de veritat, sense excuses, la primera prioritat. Pensàvem que ser independentista suposava prioritzar la independència, però no. Ha quedat clar. Hi ha encara molts independentistes per als quals un lideratge o una posició ideològica és més important que l'assoliment de l'Estat propi. Si uns i altres no canvien d'actitud en els propers mesos, simplement, l'independentisme haurà d'esperar el temps suficient per arribar a una nova majoria d'independentistes per als quals la independència sigui el primer. Ateses les circumstàncies, doncs, a manca d'aquesta majoria, la primera fase de la desconnexió està blocada. La Via Claver ha esdevingut impossible: no podem renunciar a l'espai que ens ofereixen les institucions espanyoles (per fer nosa) simplement perquè hem demostrat que no tenim encara una majoria de diputats que vulguin fer passes irreversibles en la creació d'un Estat propi.

Embarrancada la desconnexió i sense acord per a una abstenció electoral conjunta de tot l'independentisme (l'opció adequada si tinguéssim Govern i s'estigués aplicant la Declaració del passat 9-N), hi ha una pila de motius per acudir a les urnes. més enllà d'evitar la victòria del neolerrouxisme a Catalunya o d'assegurar, aixecant el llistó de la participació, la jubilació política del gran client del Palace. Per a mi, però, el principal, és que l'independentisme de base ha de protestar i exigir l'aplicació del resultat del 27-S. Des de l'establishment català, des de l'unicornisme federalista i des d'una part de l'independentisme que aquests dies ha pres el relleu del processisme en el seu afany per allargar la partida sense avançar en el procés constituent de la nova República, es fa un esforç enorme per esborrar la gran victòria de l'independentisme del passat 27-S (55% de Sí entre els 2/3 de ciutadans que es van voler definir en termes plebiscitaris). El motiu més important per anar demà a votar, doncs, és lluitar contra la Gran Estafa de la qual som víctimes des de fa dos mesos.

I a qui votar? Naturalment, mai, als qui estan protagonitzant l'operació de desmuntatge del 27-S, a base de renovar el clàssic miratge de les promeses impossibles de complir: sembla increïble, després del 78 i de l'"Apoyaré", però encara hi ha dels nostres que hi volen caure. Aquests dos mesos hem viscut la cursa contrària a la que calia practicar: per comptes de córrer cadascú a cedir per assegurar la viabilitat del procés i l'aplicació del mandat democràtic rebut, hem patit amb vergonya una cursa per portar la negociació fins al darrer dia a base de pressing, regat curt i intent de mantenir al preu que sigui les posicions pròpies. A qui votar, doncs, demà? Poques vegades, de fa temps, ho havia tingut més clar que avui: a aquells que han estat més generosos, als qui més han cedit com a partit en tot plegat: en la negociació i en la conformació de la candidatura. És tan clar que no fa falta que us digui res més. I apa, que toca tornar a guanyar en defensa del 27-S... i això no es fa des del sofà de casa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…