Per a bons patricis (PBP)

Us ho escrivia el vespre del dia abans. Podíem fer escac i mat o donar-hi un pas endavant determinant. És cert, ha estat la segona cosa. El ritme descendent del recompte (lleugerament més lent a Barcelona) o les expectatives generades per l’enquesta de les vuit a TV3 (sempre amb biaix cap a l’eufòric votant nacionalista català) van fer que molts independentistes tanquessin la nit (i el dia després, de ressaca) amb un regust agredolç. El cert és, però, que els gairebé dos milions de vots per la plena sobirania de Catalunya, enmig del clima de tensió màxima i d’amenaça alimentat pel Govern espanyol, són un resultat senzillament espaterrant. I que la victòria del sí per 47,7% a 39,1% de vots contraris a la independència és prou diàfana. Perquè Unió i Catalunya Sí que es Pot han deixat clar que no volen ser comptats com a no.
En escons (no us deixeu imputar alegrement els 14 d’Unió!) CDC i ERC tenien 56 escons al Parlament dissolt que han portat ara fins als 62 a través de Junts pel Sí. L…

Tot i que el dependentisme ha plantejat una batalla agra, farcida d'amenaces i d'insults, aquesta d'avui, finalment, serà una jornada per assaborir lentament. Gairebé, diria, sigui quin sigui el resultat. A mi em correspondrà fer-ho, com en els vells temps, al meu col·legi electoral de Sabadell, encara no sé si com a apoderat o com a vocal segon. Si no hi ha una sorpresa a hores d’ara imprevisible, l’independentisme guanyarà unes eleccions per primera vegada en la història de Catalunya. Sabeu, aquesta serà la gran notícia. Que no ens l’emboirin. I, si anem encara un mica més enllà, potser fins i tot farem l’escac i mat a l'Estat espanyol amb una victòria, definitiva, també en vots. Però, si la majoria és només en escons també tindrem un govern amb un mandat democràtic molt clar, d'aplicació més legítima que el dels altres dos projectes amb els quals ens confrontem en aquests comicis: el manteniment de l’statu quo o el de la reforma unicornista de la Constitució del…

Avui, dia de reflexió, encara que tard, us trasllado la meva. Amb el vot, demà, vull premiar sobretot la responsabilitat d’alguns sobiranistes, els qui em considero més propers. Els més pacients lectors d’aquest bloc ja sabeu ben bé el que penso de com ha anat tot plegat. Vaig defensar que calia portar el 9-N fins a les darreres conseqüències o, si es desistia per manca d’acord, convocar eleccions plebiscitàries en aquella data o molt poc després. Tot el que ha vingut després m’ha semblat, com a tothom, força lamentable. Sobretot, per la manca de diàleg i de confiança que havia propiciat i embarrancat un clima irrespirable al si de l’independentisme. Afortunadament, al juliol tots plegats vàrem aconseguir redreçar la nau, amb un acord definitiu per a les eleccions plebiscitàries que hauríem d’haver fet deu mesos abans. De raons per votar Junts pel Sí n’hi ha unes quantes que em motiven: la força del missatge al món i la fi dels debats interminables a cada revolt del camí, potser en só…

Lindo, Elvira (escriptora).
La mare de totes les planxes.
La seva diatriba contra Lluís Llach a “El País” exemplifica a la perfecció el que ha estat l’actitud del gruix (gairebé, per desgràcia per a la cultura, la totalitat) de la intel·lectualitat espanyola davant del procés català cap a la plena sobirania. Els importa un rave aproximar-se a tocar amb les mans la realitat. Per comptes d’aixecar el vol i analitzar des de paràmetres el més objectius possible, de buscar aproximar-se mínimament a les raons de l’altre, adopten l’actitud del “hooligan” més descerebrat, la imatge perfecta de l’espanyolisme desbocat: la veritat ens és absolutament igual, només volem insultar. Si els diem de tot se’ls passaran les ganes de marxar. Aquesta aproximació a la realitat des dels budells conviu, a més, de manera sorprenent, amb l’acusació als independentistes de basar el seu projecte en conviccions exclusivament sentimentals.

Pastor, Ana (periodista de la Sexta).
Els avantatges són propaganda.
De la míti…

Fernández Díaz, Jorge (ministre de l’Interior del govern espanyol).
El mur que ens cal saltar.
Diàleg, diàleg, diàleg. Els candidats dependentistes repeteixen a cor el mantra. El debat de candidats a la televisió comtal sembla una competició de moderació. Com si tots haguessin aterrat a Catalunya en 2015. El dia abans, després d’una intensa batussa, el Cercle d’Economia també havia demanat diàleg. I, també, com gairebé cada jornada, el dependentisme obre i tanca la porta a qualsevol negociació, demostrant que, als espanyols (convindria dir-ho més clarament) només els asseuran a la taula els seus creditors si nosaltres ho forcem des de la unilateralitat. El ministre, en la seva línia, per fer caure del cel tant unicorni alat, ha recordat immediatament allò que és evident: que cap govern espanyol acceptarà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. I és justament per això que hem de tirar pel dret.

Herrera, Carlos (periodista radiofònic).
Catalanista per un dia.
El periodista de la brunet…

Carbonés, Esteve (guia de muntanya).
Nervis a flor de pell.
Travessar la frontera imposada i patir vexacions per utilitzar el català. Un cas entre tants, massa, als quals ens té acostumats la policia espanyola que emmordassa. Les notícies d’excessos de les “forces de l’ordre” de la metròpoli aniran a més a la colònia. Calma. Cal evitar per tots els mitjans fer-los el regal incaut de caure en les seves provocacions. Des de fa temps, però particularment darrerament, el ministre més ultra, Jorge Fernández Díaz, envia milers d’agents a Catalunya. Milers d’agents que constaten dia a dia com marxem. Milers d’agents la missió dels quals és fer-nos-ho difícil. Parlem clar, el govern espanyol vol incidents. Unes gotes pútrides de violència per aigualir el procés. No caiguem mai en el seu parany. Resistir i denunciar. Explicar-ho a tothom. No donar-los excuses i no acceptar cap abús.

Costas, Anton (president del Cercle d’Economia).
Arguments per votar sí.
Un dels cenacles més abocat a la lluita per…

Arrimadas, Inés (candidata de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Elemental, estimada Watson.
Justeta. Molt Justeta. El contrast amb l’Anna Gabriel, al seu costat, durant el debat de candidats celebrat a 8aldia d’en Cuní no pot ser més sagnant. Solidesa contra tòpic polític. Deixant, a més, en un intent inversemblant de centrament, tot el camí lliure a la seva dreta a García Albiol. El moment culminant, quan afirma molt seriosa que una Catalunya independent sortiria d’Espanya. Benvinguda a Catalunya! Justament d’això es tracta. La decisió de prioritzar el creixement a Espanya, amb l’aposta d’Albert Rivera com a candidat, afegida a la pèrdua d’empenta que es detecta arreu, ha fet que les enquestes els facin recular clarament respecte al que apuntaven abans de l’estiu, aleshores, clarament per sobre dels vint diputats. Així que només juguen ja pel premi de consolació d’arribar segons a la meta.

Bonet, Neus (degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya).
Cecs i muts.
La panòplia d’argum…

Piqué, Gerard (futbolista del FC Barcelona).
Una paràbola.
No em refereixo a la trajectòria de la pilota en una jugada, sinó al sentit més evangèlic del terme: el cas Piqué, xiulat a cada intervenció en els partits de la selecció veïna és un reflex perfecte de la nostra relació amb Espanya. Del model que ens ha portat exactament on som. Gent que ho dóna tot, que es deixa la pell pel projecte, però que si és mostra tal i com és rep una allau de coces: ens volen callats, és la història interminable de la nostra submissió a la metròpoli. Aquesta setmana el defensa del Barça ha dit prou i ha anunciat que aniria a la Via Lliure, a la Meridiana. Ha coincidit en el temps amb una campanya de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes i la UFEC mitjançant la qual mig miler d’esportistes catalans han explicat que també volem un país nou per a ells.

Romeva, Raül (candidat de Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat).
Arguments contra dubtes.
La participació del cap de llista de Junts pe…

Iglesias, Pablo (secretari general de Podemos).
Etnicisme vergonyós.
La primera de les visites de campanya ens ha portat el Pablo Iglesias més lamentable. Com si es tractés de Raimon Obiols i Felipe González, tres dècades més tard, es repeteix l’escena d’una certa esquerra catalana subordinada a l’esperança d’una Espanya que, a desgrat nostre, està encantada de ser com és. Ni el PSOE més rampant i crescut havia arribat tan lluny en el segregacionisme. Llançant per la borda l’herència història del PSUC, Iniciativa ha lliurat armes i bagatges al lerrouxisme més descarnat. Com un pop en un garatge, després de relacionar Pedralbes (on guanya Ciudadanos) amb l’independentisme, el líder de plató ha cridat els catalans d’origen andalús i extremeny a votar per fer fora Mas i Rajoy. Una increïble apel·lació etnicista a dividir els catalans per raons d’origen. Al dia següent, amb el suport del candidat Rabell. Penós.

Juliana, Enric (director adjunt de “La Vanguardia”).
Campanya d’autolesió.
El vodev…

Encara que sembli impossible encara hi ha qui creu que existeix alguna remota possibilitat que Espanya canviï i ens ofereixi algun dia una solució a l’escocesa. Aquests unicornistes es neguen, doncs, a acceptar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions que han estat convocades com a segona volta del 9-N que no va poder ser: cal, diuen, armats d’infinita paciència, donar encara una nova oportunitat a l’Estat espanyol. Unió i Catalunya Sí Que Es Pot, des de segments oposats del quadrilàter ideològic plantegen, amb pocs matisos, el mateix escenari. Els demòcrata-cristians estan disposats a perllongar-lo indefinidament mentre ens trinxen; el candidat d’Iniciativa i de la franquícia de Pablo Iglesias a Catalunya ha estat una mica explícit: caldran dues generacions per convèncer els espanyols de la necessitat d’una sortida democràtica.
En realitat, si algú vol demostrar que no es tracta de simple “postureo” a favor del dret a decidir (atès que se sotmet al vistiplau impossible de l’Esta…

Bosch, Josep Ramon (president de Societat Civil Catalana).
Normalitzar l’extrema dreta.
Com a salutació a la nova marca digital elMón.cat heu de llegir l’entrevista de Jordi Borràs a Marcus Pucnik l’exresponsable, des de març de 2015, de comunicació internacional de l’entitat dependentista: més enllà de les notes sobre la manca de reflexió política de fons i l’actitud abocada a la simple promoció personal d’alguns dels seus membres, el text destaca sobretot per despullar amb detall les relacions d’aquest exclusiu club dependentista (fèrriament jerarquitzat i amb només una setantena de membres) amb l’extrema dreta espanyolista. La plèiade d’organitzacions, del carlisme a Democràcia Nacional que hi desfilen és espectacular. I la voluntat explícita d’amagar-ho i, arribat el cas, negar-ho sense cap mena d’explicació fa de molt mal pensar: no es tracta de pecats de joventut, sinó de conviccions fermes en l’organització que dirigeix la campanya unionista a Catalunya.

Évole, Jordi (periodista).
…