Ves al contingut principal

Alternativa i darrere

ALTERNATIVA. Dilluns, l’alcaldessa de Barcelona compareixia per anunciar la formació d’un nou partit. L’abraçada de l’ós a Iniciativa, Esquerra Unida i Podemos s’accelera. O serà Podemos qui es menjarà als altres? La confluència en la confusió sembla notable. Tant, com la indefinició en matèria nacional: fiar-ho tot a un referèndum impossible no se sap si és la millor estratègia a divuit mesos vista. Ja sabeu, en principi, es pot enganyar molta gent poc temps o molt de temps a no gaire. L’aparició de Colau, superba en vuit graus a l’escala de Richter, suposa, a més a més, un doble menyspreu: s’ofereix com a partit nuclear de l’esquerra transformadora ignorant l’existència del PSC, Esquerra i la CUP; i com a alternativa esquerrana de govern sense comptar que l’actual executiu de la Generalitat compta entre els seus consellers gent com ara Oriol Junqueras, Toni Comín, Dolors Bassa o Raül Romeva.

DARRERE. Sempre al darrere. Falcant-los. El 27-S, tan atonyinat pels nostres adversaris i (de manera prou sorprenent) també pels nostres, ens va atorgar per dret una realitat incontestable: la primera majoria parlamentària independentista de la història. Serà el motor de la recuperació de la nostra sobirania. Durant massa temps va semblar que aquesta majoria no seria capaç de fer Govern: finalment, va imposar-se el seny (i els lògics interessos de les parts). Ara toca desplegar amb intel·ligència el programa compromès amb els ciutadans. I toca fer-ho amb el seu suport. La jornada tècnica convocada avui per l’Assemblea a Cornellà de Llobregat va en la bona direcció. El Govern Puigdemont ha de posar la cara i afrontar les agressions d’Espanya en primera línia, però ha de saber i notar amb el seu escalf, que som molts i molts els catalans que serem sempre al darrere seu, per evitar que defalleixin.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…