Ves al contingut principal

Data i deute

DATA. Sí, data o res. Així de clar. Durant mesos molts vàrem defensar la denominada Via Claver, és a dir deixar, passar el tren de Podemos cap a la Moncloa a través d’una abstenció massiva a les eleccions espanyoles. Per desgràcia, després, la no conformació d’un Govern a Catalunya, amb la possibilitat que anéssim a noves eleccions i la voluntat clara de Convergència (i potser també d’ERC) de concórrer, va fer que (tret de la CUP) l’independentisme acabés per participar el 20-D. L’argument que va fer més fortuna per justificar-ho va ser clau: que posava en les nostres mans la possibilitat de bloquejar la conformació de qualsevol govern espanyol. Per això resulta incomprensible que ara alguns defensin una segona Via Claver, consistent a abstenir-nos en la votació d’investidura d’un govern espanyol d’esquerra. Ni parlar-ne. El preu del vot indepe ha de quedar ben clar d’entrada: data del referèndum o No.

DEUTE. És imprescindible matar quan abans el bonisme, el llirisme exacerbat de tants i tants opinadors. El món no ens espera amb els braços oberts i Espanya mai facilitarà la sortida de la seva gallina dels ous d’or. Pensar el contrari és de babaus. Per això mai tindrem un referèndum acordat ni la Unió Europea intervindrà en defensa dels nostres drets polítics fonamentals. Per això la via unilateral, dificilíssima, i tant, és l’única possible. Per això, també, la intervenció aquests dies del vicepresident econòmic del Govern català des de les pàgines del Financial Times ha estat tan adequada que fins i tot l’han lloada des de les files convergents: el deute, la bomba del deute, l’interès propi dels creditors d’Espanya, és la nostra gran arma i hem d’exhibir-la sense pudor davant dels mercats internacionals. Només nosaltres serem un soci fiable. Ells i tothom ho sap.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…