Ves al contingut principal

#NovaPlanta300 “Toca à mi soberanía establecer govierno en él”

El Decret de Nova Planta, cínicament, tal i com farien la major part de les disposicions reials de l’absolutisme borbònic durant més d’un segle, començava amb la invocació divina (que també faria seva temps a venir el franquisme) i la intitulació reial llarga. Amb ella s’omplia de prestigi la nissaga mitjançant l’ostentació del patrimoni acumulat, encara que, a la pràctica, el títol de rei de Castella era el qui empara el seu domini damunt l’Imperi americà i el nou “Imperi contigu” dels antics territoris de la Corona d’Aragó. El primer punt del Decret, sense manies, fixava el dret de conquesta com a fonament del nou govern borbònic i al monarca com a única font de sobirania. Es tractava d’una regressió política indubtable respecte al parlamentarisme o constitucionalisme antic propi del Principat de Catalunya durant cinc segles. La pau imposada als bons i la necessitat de càstig als dolents era l’aparent objectiu del nou règim de govern. I calia, com ara mateix, imposar una completa rectificació als rebels.

***

Don Phelipe, por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales, y Occidentales, Islas y Tierra firme del Mar Occéano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante y Milán, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Vizcaya, y de Molina, etc.

Marqués de Castel-Rodrigo, primo, cavallero del insigne orden del toysón de oro, de mi Consejo de Guerra, governador, y capitán general del Exército y Principado de Cataluña, regente y oidores de mi Real Audiencia de la ciudad de Barcelona.

1. Por quanto, por Decreto de nueve de octubre del año próximo passado señalado de mi real mano, he sido servido de dezir, que haviendo con la assistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas esse Principado, toca a mi soberanía establecer govierno en él, y a mi paternal dignidad dar para en adelante, las más saludables providencias, para que sus moradores vivan con paz, sosiego, y abundancia, enmendando en los malos la opressión que se ha experimentado (en las turbaciones passadas) de los buenos. Para cuyo fin, haviendo precedido madura deliberación y consulta de ministros de mi mayor satisfaccion y confianza.

Comentaris

  1. estimat Granollacs,com no se com dirigir-me a tu ( no tinc twet ni coses per l'estil)espero que llegeixis aquest comentari
    En veient que començaràs unes cròniques amb el Títol de Temps de sedició,
    M'agardaria fer una reflexió, em sobta que sent un historiador que t'estimes aquesta terra nostra, no creus que estaria millor el Títol de: Temps d'emancipació.
    Que crec que s'ajustaria més a la realitat històrica nostra.
    Entenc que faràs el que creguis convenient i no per això deixaré de seguir-te
    Segons tinc entès a nivell internacional n'hi han tres formes jurídiques de ser un estat, la dissolució, la sedició i l'emancipació,
    La disolució, vindria a ser la separació d'un esta en dos o més estats
    la sedició, seria la separació d'una part d'un estat per formar-ne un altres
    i l'emancipació, seria, la recuperació d'un estat pre-existent, d'un altre que d'una manera o altre el te ocupat
    Per això, crec que el terme més real per nosaltres seria el d'emancipació, a més també serviria, per anar creant el nostre imaginari col·lectiu, a part que els requisits per ser reconegut internacionalment, no son pas els mateixos pels sediciosos que pels que s'emancipen.
    Crec que això també ajuda a l'hora de repartir actius i passius, i crec fermament que com que som nosaltres qui fem el pas, en contra de la voluntat de l'estat espanyol, som nosaltres qui em de reivindicar la figura jurídica que ens interessa, i que a més és real i verídica, només cal llegir i veure com va anar tot el decret de nova planta, que per cert encara és vigent.
    Gràcies per la feina que fas

    Eliseu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut, he llegit tard el teu comentari. Els arguments que hi exposes són ben bons. Tècnicament i políticament tens tota la raó. El que passa és que sedició transmet alhora dues idees que també m'interessaven: fer paròdia del nom de sediciosos que ens apliquen els nostres adversaris i anar fent forta la idea que haurem de resistir i fer-la ben grossa si és que volen emancipar-nos. En tot cas, moltes gràcies per la teva aportació, que em serà molt útil.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…