Ves al contingut principal

#NovaPlanta300 “Toca à mi soberanía establecer govierno en él”

El Decret de Nova Planta, cínicament, tal i com farien la major part de les disposicions reials de l’absolutisme borbònic durant més d’un segle, començava amb la invocació divina (que també faria seva temps a venir el franquisme) i la intitulació reial llarga. Amb ella s’omplia de prestigi la nissaga mitjançant l’ostentació del patrimoni acumulat, encara que, a la pràctica, el títol de rei de Castella era el qui empara el seu domini damunt l’Imperi americà i el nou “Imperi contigu” dels antics territoris de la Corona d’Aragó. El primer punt del Decret, sense manies, fixava el dret de conquesta com a fonament del nou govern borbònic i al monarca com a única font de sobirania. Es tractava d’una regressió política indubtable respecte al parlamentarisme o constitucionalisme antic propi del Principat de Catalunya durant cinc segles. La pau imposada als bons i la necessitat de càstig als dolents era l’aparent objectiu del nou règim de govern. I calia, com ara mateix, imposar una completa rectificació als rebels.

***

Don Phelipe, por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdova, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales, y Occidentales, Islas y Tierra firme del Mar Occéano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante y Milán, Conde de Abspurg, de Flandes, Tirol y Barcelona, Señor de Vizcaya, y de Molina, etc.

Marqués de Castel-Rodrigo, primo, cavallero del insigne orden del toysón de oro, de mi Consejo de Guerra, governador, y capitán general del Exército y Principado de Cataluña, regente y oidores de mi Real Audiencia de la ciudad de Barcelona.

1. Por quanto, por Decreto de nueve de octubre del año próximo passado señalado de mi real mano, he sido servido de dezir, que haviendo con la assistencia divina y justicia de mi causa, pacificado enteramente mis armas esse Principado, toca a mi soberanía establecer govierno en él, y a mi paternal dignidad dar para en adelante, las más saludables providencias, para que sus moradores vivan con paz, sosiego, y abundancia, enmendando en los malos la opressión que se ha experimentado (en las turbaciones passadas) de los buenos. Para cuyo fin, haviendo precedido madura deliberación y consulta de ministros de mi mayor satisfaccion y confianza.

Comentaris

  1. estimat Granollacs,com no se com dirigir-me a tu ( no tinc twet ni coses per l'estil)espero que llegeixis aquest comentari
    En veient que començaràs unes cròniques amb el Títol de Temps de sedició,
    M'agardaria fer una reflexió, em sobta que sent un historiador que t'estimes aquesta terra nostra, no creus que estaria millor el Títol de: Temps d'emancipació.
    Que crec que s'ajustaria més a la realitat històrica nostra.
    Entenc que faràs el que creguis convenient i no per això deixaré de seguir-te
    Segons tinc entès a nivell internacional n'hi han tres formes jurídiques de ser un estat, la dissolució, la sedició i l'emancipació,
    La disolució, vindria a ser la separació d'un esta en dos o més estats
    la sedició, seria la separació d'una part d'un estat per formar-ne un altres
    i l'emancipació, seria, la recuperació d'un estat pre-existent, d'un altre que d'una manera o altre el te ocupat
    Per això, crec que el terme més real per nosaltres seria el d'emancipació, a més també serviria, per anar creant el nostre imaginari col·lectiu, a part que els requisits per ser reconegut internacionalment, no son pas els mateixos pels sediciosos que pels que s'emancipen.
    Crec que això també ajuda a l'hora de repartir actius i passius, i crec fermament que com que som nosaltres qui fem el pas, en contra de la voluntat de l'estat espanyol, som nosaltres qui em de reivindicar la figura jurídica que ens interessa, i que a més és real i verídica, només cal llegir i veure com va anar tot el decret de nova planta, que per cert encara és vigent.
    Gràcies per la feina que fas

    Eliseu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut, he llegit tard el teu comentari. Els arguments que hi exposes són ben bons. Tècnicament i políticament tens tota la raó. El que passa és que sedició transmet alhora dues idees que també m'interessaven: fer paròdia del nom de sediciosos que ens apliquen els nostres adversaris i anar fent forta la idea que haurem de resistir i fer-la ben grossa si és que volen emancipar-nos. En tot cas, moltes gràcies per la teva aportació, que em serà molt útil.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.