Ves al contingut principal

Altaveu / Cobrador

ALTAVEU. Els mitjans catalans ens oferien aquests dies l’estrena de Joaquim Coll com a articulista del diari Ara. Som únics: amb el nostre llirisme habitual, no dubtem a cedir espai als nostres adversaris, que l’aprofiten per blasmar-nos i (com en aquest cas) per posar en dubte (com cou!) la legitimitat de l’actual majoria independentista al Parlament. Des de les pàgines del pamflet dels Lara, l’històric opinador dependentista ha fet d’ariet insistent contra la plena sobirania del país: des de les pàgines d’”El Periódico”, qui ara demana respecte no ha dubtat reiteradament a insultar els independentistes. Tampoc, a compartir la direcció de l’auto-anomenada Societat Civil Catalana amb, presumptament, nazis i feixistes. La nostra lloable transversalitat, el pluralisme dels mitjans de país, ha de tenir també certs límits: els d’una mínima decència intel·lectual i moral.

COBRADOR. Una de les notícies de la setmana és, sense dubte, l’inici de la vista oral del judici pel denominat cas Nóos. El testimoni dels responsables del Govern balear implicats és del tot escruixidor. Rebel·la les institucions d’un país bolcades presumptament al servei de l’enriquiment de la família del cap de l’Estat. De Sàtrapes. Explicació amb llum i taquígrafs de com una nissaga arruïnada i exiliada ha acumulat en poc més d’una generació una de les majors fortunes del país veí. Les notícies de Catalunya Ràdio es refereixen al gendre reial com a “el cobrador monàrquic”, per la seva afició a passar el rasclet al més mínim vincle amb l’administració: a qualsevol altre país del món, la coincidència del judici amb el debat sobre la necessitat d’una suposada reforma constitucional profunda faria tremolar la monarquia: aquí (allà, vull dir), absolutament res de res. Tot molt normal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.