Ves al contingut principal

Diàleg / Dissimular

DIÀLEG. Dilluns. Roda de premsa del president del grup dels Verds al Parlament Europeu, el belga Philippe Lamberts. A can Iniciativa, flanquejat pels nous líders (és un dir) de la formació en vies de ser fagocitada. Es despatxa a gust en desqualificacions contra el govern català. S’aplica sobretot en la crítica al full de ruta arran de la seva unilateralitat. L’exigència reiterada a condicionar qualsevol pas a l’acord previ amb Espanya demostra, bàsicament, un desconeixement radical sobre com és, històricament i per això encara ara, el Regne que ens ocupa. Condicionar a l’anuència espanyola l’exercici de l’autodeterminació o la declaració d’independència, si gaudim d’una majoria democràtica suficient, significa, ras i curt, renunciar-hi. Això ho sap tothom i és millor no fer el ridícul fent veure el contrari.

DISSIMULAR. Finalment, la cosa ha esclatat. Ha resultat molt divertit contemplar durant setmanes com s’evitava el tema. De fet, molts és preguntaven com és que a Madrid ja no es parlava de nosaltres. Alguns opinadors, fins i tot, demanaven de manera inversemblant un major protagonisme de l’independentisme a Madrid. Tot plegat, mentre es mantenia en condicions d’”apartheid” als partits sobiranistes catalans (a la pràctica, fins i tot, a En Comú Podem). És molt instructiu veure com els partits espanyols s'esforcen a dissimular que allò que fa realment impossible, de veritat, un acord entre ells és l’acceptació o no de l’autodeterminació de Catalunya. S’hi poden donar tantes voltes com es vulgui, però només un bipartit dels de sempre amb la crossa del partit taronja de l’Íbex35 podrà governar Espanya en els propers anys. I amb la consigna, com a far, de barrar-nos el pas.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.