Ves al contingut principal

Embogits i emergència

EMBOGITS. El Govern espanyol en funcions va anunciar ahir que s’abraonarà sobre la comissió d’estudi del Procés Constituent creada aquesta mateixa setmana al Parlament de Catalunya. Repetim-ho, comissió d’estudi. Un fòrum de debat sobre la futura República Catalana que (després de recordar de sobte la seva promesa en campanya electoral al voltant d’un procés constituent no subordinat) fins i tot han defensat els QWERTY. El procés constituent, en efecte, ha de ser el veritable nucli creador de la nova república: no només en els continguts, sinó també en la consolidació i eixamplament (volem anar més enllà del 55 a 45 actual) de la majoria social que necessitem per a fer una Catalunya independent. L’atac de les institucions espanyoles contra el Parlament, contra la paraula i el debat, ens farà invencibles. Cal triar sempre l’escenari més favorable per lliurar la batalla i aquest n’és un que ens fa baixada.

EMERGÈNCIA. Bé, per ser més exactes, emergència ducal. Se sembla a la social, però no és ben bé el mateix. De fet és just tot el contrari. Resulta que no fa gaire el germà del nou duc d’Alba es planyia amargament a la contra del diari comtal de la seva manca de liquiditat. El patrimoni descomunal de la primera casa nobiliària castellana com una llosa. Vés quins drames. I tal i com succeeix des de fa temps, la nissaga ha posat en el mercat una nova peça artística del seu fons d’armari amb l’objectiu indissimulat de fer caixa. Fins aquí, perfecte. El problema és que és l’Estat espanyol qui ha sortit a socórrer l’emergència ducal posant 18 milions d’euros damunt la taula per una obra de fra Angelico. Exactament, nou vegades el valor de l’aportació estatal al sosteniment del Museu Nacional d’Art de Catalunya prevista per al 2016. Qüestió de prioritats.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.