Ves al contingut principal

Vergonya i votar

VERGONYA. Qualsevol espectador que assistís al debat d’investidura del president Puigdemont va quedar atònit davant la intervenció de la líder de Ciudadanos a Catalunya. Inés Arrimadas hi va exhibir un nivell d’infantilisme argumental revelador del seu escàs bagatge. Certament, centrar el debat polític en els tuits de l’adversari denota una profunditat de pensament esfereïdora. El contrast amb la intel·ligència i l’eficiència contra el procés d’un Miquel Iceta, capaç de mentir amb molta més gràcia, va reflectir fins a quin punt tenim sort que els espais mediàtics i parlamentaris cedits al Cap de l’Oposició els ocupi l’Arrimadas. Després, les seves primeres passes han estat una acumulació d’errors, una benedicció: des de carregar contra els seus imitadors a l’estil Duran i Lleida fins a menystenir el propi país (sí, no?) a compte de justificar les contradiccions que suposa la col·laboració del seu partit amb altres governs autonòmics. Inés, sobretot, sobretot, no pleguis.

VOTAR. La consellera de Governació, Meritxell Borràs, ha assenyalat com a un dels objectius de la legislatura (com sempre!) la redacció d’una llei electoral pròpia. També en aquest cas, per normalitzar-nos, segons sembla, caldrà arribar a la independència. Del contrari no serà possible salvar l’obstacle estatutari de l’exigència d’una majoria de dos terços, completament inabastable (com demostrarà aviat a nivell espanyol la reforma fallida de la Constitució). Tant o més important que una nova llei, però, serà aconseguir el control del cens electoral (amb les condicions necessàries per exercir el dret a vot) i que la participació electoral dels catalans a l’exterior, mitjançant el vot electrònic, arribi a nivells de simple normalitat democràtica: molt probablement, el resultat del 27-S hagués estat substancialment diferent amb una participació del 50% dels gairebé 200.000 catalans de l’exterior. I només així el referèndum de ratificació de la nova República Catalana es disputarà en condicions de veritable igualtat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…