Ves al contingut principal

Ambició / Encausat

AMBICIÓ. Està clar que l’Ada Colau vol arribar lluny. Hi té tot el dret. Aquesta setmana, la campanya de promoció d’un recull d’entrevistes a l’alcaldessa (“Ada, la rebel·lió democràtica”) publicat per Joan Serra, ens oferia un bon repertori de cops dedicats al líder de Podemos, Pablo Iglesias. Són dos galls en el mateix espai ideològic, però que es regalen una malfiança notable. Potser és per l’esperit stalinista que ha permès al professor liquidar al número tres del partit sense demanar l’opinió de ningú, en un exercici fulgurant de política des de baix; potser per l’èxit de Colau a l’hora de fagocitar les restes del comunisme més organitzat a Catalunya, mentre la IU de Garzón resisteix: els Comuns han integrat sense que ho sembli bona part de la mateixa gent que, d’Eulàlia Vintró a Imma Mayol, ha governat trenta anys la ciutat. I per tancar el cercle ara preparan el pacte amb el PSC.

ENCAUSAT. La fins fa no gaire gran veu de Societat Civil Catalana, acomboiada a tota hora pels mitjans dependentistes i no dependentistes, l’expresident de l’entitat Josep Ramon Bosch, anirà a judici sota l’acusació d’injúries. Les seves formes de pinxo l’han acabat perdent. Els greus insults que proferia des de l’anonimat a les xarxes socials van quedar al descobert i li van costar la fi de la seva rellevància pública. De ser rebut pel president del Govern espanyol a la Moncloa a seure als bancs dels acusats. Imagineu-vos què es diria des del dependentisme si un cas així s’hagués esdevingut a l’ANC. Entretant, aliè a qui realment insulta i degrada la convivència, Enric Millo acusava des del faristol del Parlament el vicepresident Junqueras de sembrar l’odi contra els qui pensen diferent, acusació que, com tothom sap, és un clàssic dels qui volen (ells, sí) sembrar l’odi contra els qui pensen diferent.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…