Ves al contingut principal

Catalanofòbia / Creditors

CATALANOFÒBIA. Com la setmana anterior, aquesta ha vingut carregada de noves mostres de supremacisme espanyol contra els catalanoparlants. Les xarxes de la caverna bramant contra Miguel Ángel Román un periodista de la cadena esportiva BeIN Sports per gosar parlar el català “en obert” quan pensava que no ho estava. Ja sé, pensareu que de cafres n’hi ha a totes bandes. Però per comprovar fins a quin punt està estesa la cultura del menyspreu de les autoritats i els representants polítics espanyols contra la nostra llengua només cal resseguir les intervencions dels seus diputats davant del comitè de Llibertats Civils, Justícia i Afers Interiors del Parlament Europeu, tot traient importància a la denúncia, per part de la Plataforma per la Llengua, de 37 casos de vulneració de drets fonamentals a diferents indrets dels Països Catalans (especialment, al País Valencià) per l’únic motiu d’atrevir-se a emprar amb normalitat la llengua catalana. Increïble.

CREDITORS. Després dels successius fiascos electorals del 27-S (amb l’espaterrant resultat de 0 escons, 102.870 vots i un 2,51%) i el 20-D (0 escons, 64.726 vots i un 1,73% del total) Unió han entrat definitivament en caiguda lliure. Trenta anys de lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida acaben com el rosari de l’aurora. El pitjor de tot, de quina manera ha llançat a les escombraries gairebé un segle d’història d’un partit tan important. Conscient de les majories creixents dins el sobiranisme podia haver deixat pas a d’altres que poguessin entomar l’aproximació d’Unió a l’independentisme. Però no, ell tenia una missió, la d’erosionar fins al darrer minut la majoria del Sí. I ho va aconseguir: la victòria expressament independentista va quedar a 2,26 punts de l’anhelat 50%. Missió acomplerta i a fer voltar les portes giratòries: festes amb ZP i vacances pagades a molts altres Palace.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…