Ves al contingut principal

Descol·locats / Forts

DESCOL·LOCATS. De Pérez Reverte a Alfredo Urdaci, l’Espanya rònega ha reaccionat amb una histèria demencial contra el primer discurs de Gabriel Rufián al “Congreso” espanyol. Tot i que no ha fet sinó repetir els mateixos missatges dels darrers tres mesos. Fins i tot en això es demostra que no els interessa en absolut la nostra opinió. Reconec que tenia dubtes sobre la idoneïtat de la candidatura de Rufián: ara, vist (més enllà dels platós de 13tv) com treu de polleguera la carcúndia mesetària els he esvaït tots de cop. Rufián representa milers i milers de catalans, com ara un servidor, amb orígens parcial o totalment aliens a Catalunya. Un país construït sempre històricament (mal que els pesi als qui voldrien viure de perpetuar la divisió interna) amb l’aportació de gent de pas. Una màquina de fabricar catalans. Si no abans, des de l’arribada massiva d’occitans a les acaballes del segle XVI.

FORTS. Resulta especialment trist contemplar el grup dels QWERTY posar-se tan i tan sovint de part dels forts per humiliar els febles. Al diputat Coscubiela li encanta retreure al Govern de la Generalitat que parli del mandat rebut el 27-S i alhora demani un tracte just a l’executiu espanyol. Amb Rabell, parlen de “fanfarronada” per referir-se a les gestions del vice-president Junqueras per recuperar una part del que paguem i es rabegen en la debilitat financera d’unes institucions que recapten un 5% dels nostres impostos. Emparar els abusos dels forts. Una pena. És tan immoral com si els dediquéssim un tuit que digués alguna cosa com la següent, mirall del que ells afirmen de l’actual majoria parlamentària: “Sindicats continuen amb estratègia de matí vendre fum i a partir de la tarda anar a demanar el salari a l'empresari”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.