Ves al contingut principal

Inspecció / Inversions

INSPECCIÓ. Els números són espectaculars. Si durant el segle XVIII la Catalunya ocupada pels Borbons va ser el territori d’Europa amb una proporció més espectacular de soldats damunt del terreny (més que a tot l’Imperi colonial americà!), ara el signe de la dominació són els inspectors d’hisenda. Catalunya ja era un país tradicionalment ple de bars a cada cantonada, però ara també ho és de forns i de funcionaris de l’administració perseguint el frau fiscal. Aquesta setmana s’ha fet públic que les inspeccions a Catalunya han augmentat el darrer any d’un 45%, per un 8% en el cas d’Espanya. El diputat Oriol Amat hi afegia a les xarxes socials una dada encara més interessant: amb l’augment d’un 45% d’inspeccions a Catalunya s’ha detectat un 7% més de frau; amb el l’increment d’un 8% a Espanya, un 27%. I tot i així, cada any que passem de dependència, el rasclet que aniran passant serà més punxegut.

INVERSIONS. Si hi ha una oportunitat en la qual el dependentisme es posa patètic és quan nega la capacitat econòmica d’una Catalunya independent. És de bojos: el motor clau en la creació de riquesa i desenvolupament a la Península durant els darrers dos segles i mig, diuen que no podria sobreviure a la secessió. Per desmentir-ho una vegada més, mentre altres mitjans anglosaxons reconeixien l’assetjament permanent de l’Estat al sanejament de la hisenda del país, el “Financial Times” ha assenyalat Catalunya aquests dies com el destí més cobejable del sud d’Europa per a invertir durant els propers dos anys. Recordeu, però, la vella màxima dels mitjans atrinxerats en el dependentisme: si noves inversions no paren d’arribar a Catalunya és perquè al món ningú creu que el procés vagi de debò; ara bé, si s’anuncia una desinversió. No ho dubteu, la culpa és de la nostra decisió d’emprendre el vol.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…