Ves al contingut principal

La via canadenca cap a l'atac de riure (Just for Laughs)

Hi ha els qui enganyen. Els qui juguen a embolicar la troca. A diferir, a posar-hi tants pals a les rodes com sigui possible, amb l'esperança que soni la flauta. Que el temps faci escampar la boira. Que baixi el suflé. A aquests no caldria fer-los gaire cas: són radicalment contraris a la independència de Catalunya, però els dol al fetge (és comprensible) haver de compartir i argumentar la seva oposició frontal de la mà de la dreta franquista. Ja se sap que la dreta catalana i l’espanyola són el mateix, però resulta que una demana acollir immediatament refugiats sirians i l'altra planta ganivetes a Melilla. Després hi ha els qui honestament creuen encara, encara que sembli impossible, que Espanya és reformable. Que no han tingut prou amb els 253 escons sobre 350 del darrer “Congreso de los diputados” en contra de permetre als catalans decidir democràticament el seu futur. Que no tenen prou a comprovar, CIS rere CIS, que dos terços dels espanyols o ja els està bé el que hi ha o preferirien una recentralització.

Som doncs, a l’espera que el col·lapse de la governavilitat espanyola se solucioni, amb el miratge del referèndum a tot gas. Després que la Carme Chacón posés dels nervis Ciudadanos mentant la bitxa, ara, Miquel Iceta ha fet saltar Inés Arrimadas tornant a posar damunt la taula la conveniència d’apel·lar a la via canadenca, si és que els catalans rebutgen en referèndum la reforma constitucional que impulsa el PSOE. És un veritable acudit que cal inscriure en la primera tipologia que us descrivia al principi d’aquest apunt. El líder socialista català sap perfectament que la possibilitat d’una reforma constitucional profunda en l’àmbit territorial (bàsicament, perquè una majoria clara dels espanyols no vol canvis) té zero possibilitats de reeixir. Suposaria posar d’acord la Gran Coalició i, per tant, portar a votació a Catalunya una proposta de la mà de Ciudadanos i el PP, per a confrontar-la a l’oposició de Podemos (sucant-hi pa de la submissió socialista a la dreta) i de tot l’independentisme. Així que quan parlen de la via canadenca em penso que es refereixen a aquell programa de preses de pèl amb càmera oculta, “Just for laughs”.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…