Ves al contingut principal

Ajuts / Barra

AJUTS. A poc que un escoltés les converses de cafè en l’àmbit rural s’hi sentia, durant mesos, com a remor de fons, una afirmació taxativa: molt de compte, que si ens independitzem perdrem els ajuts europeus. Era i és un argument sense sentit, d’entrada, perquè nosaltres som contribuents nets a les arques europees i, per tant, arribat el cas (que no serà) fins i tot podríem substituir-los per altres de propis. Però és una fal·làcia doble, com la majoria de les que ens brinden els nostres adversaris: allò que ells presenten com a conseqüència de la independència, en realitat ho és de l’autonomisme i ja es produeix ara mateix. Aquesta setmana, un estudi en profunditat fet públic pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) avalua en 20 MEUR les pèrdues derivades de la reforma de la PAC al nostre país en relació a 2013, una rebaixa de prop d’un 10%.

BARRA. L’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra aprofitava dimecres una taula rodona organitzada a la Universitat de Sevilla pel Diplocat per llançar l’enèsima amenaça contra els representants polítics del poble de Catalunya; a més de dir-nos colpistes, hi afegia, com a argument central per rebutjar la nostra independència, que no vol que marxem, perquè tenim una renda més alta. Sincer, sí que l’és. A les poques hores, en fer-se pública la desviació anual del dèficit públic de l’Estat espanyol, el ministre d’Hisenda del Regne aprofitava per carregar contra els governs de Catalunya i el País Valencià, amb les Balears, els territoris més castigats pel dèficit fiscal i que més contribueixen a engruixir les seves arques. Després d’anys centrifugant totes les retallades del dèficit cap avall, Montoro insistia a exigir noves mesures d’ajust. Ni tan sols l’ultra-espanyolisme de Ciudadanos li ha pogut comprar, aquesta vegada, l’argument. Imagineu-vos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…