Ves al contingut principal

Manies / Mutant

MANIES. La negociació per constituir govern a Espanya continua la seva escenificació. Es tracta, de moment, fins al “rush” final dels darrers deu dies d’abril, quan es jugarà la partida de veritat (amb els actors mirant les darreres enquestes damunt la taula), d’anar fent passes per defugir la responsabilitat d’uns nous comicis. Que el culpable de tot plegat sigui l’altre. De moment, doncs, “teatro del malo”. Catalunya hi és però no hi és en tot plegat. Pablo Iglesias ha proposat que Miquel Iceta i Xavier Domènech elaborin de manera acordada una solució de consens per a la “qüestió catalana”. Vés per on, la legitimitat democràtica del 48% dels vots i 72 escons es discutida cada dia, però els representants del 21% i 27 escons decidiran per nosaltres. Sense manies, passar-se pel folre la majoria parlamentària i el Govern del país: sí senyor, una manera impecable de donar solució al problema.

MUTANT. La capacitat del dependentisme per girar la realitat 180 graus i imputar als altres els seus comportaments habituals és realment “apostoflant”. La cap de l’oposició Inés Arrimadas ha tingut la barra de “denunciar” que hi ha empreses i funcionaris en problemes pel procés sobiranista. Aquí només amenacen uns, però és veu que les víctimes són els altres. Aquí només apliquen boicots (de fa anys) des d’una banda, només s’imposa com a obligatòria una llengua, només s’amenaça amb expulsions de l’espai Schengen una economia, només es fan admonicions contra els funcionaris que prioritzin el mandat democràtic del Parlament de Catalunya per davant de qualsevol altra cosa. Els insults, amenaces i avisos poc amables sempre venen de la mateixa banda i, en canvi, hem de continuar aguantant que s’insinuï el contrari, només per a que des d’Espanya se’ls vegi com (en paraules de Juan Carlos Girauta) els únics que els posen damunt la taula.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Diari de Setge del 6 de setembre de 1713 (dia 44).

Per primera vegada en els tres anys i mig de vida d'aquest bloc he hagut de menjar-me amb patates un apunt escrit feia només unes hores, en el qual defensava CiU d'alguns dels seus desconfiats crítics, arran d'aquest article de fa uns dies de Roger Palà al Nació Digital. Ho feia amb la força moral de no haver-los votat mai. I és que, després de l'entrevista radiofònica d'ahir del Gran Timoner, sembla que els pitjors temors tancats en el vell armari del subconscient es confirmen. Ha resistit molt, mesos intensos, però sembla que finalment un dels líders fonamentals del procés ha fet figa. Ep, tant de bo m'equivoqui i hi hagi rectificació! D'entrada, encara em resulta impossible escatir què ha portat el president Mas a dir el que ha dit sis dies abans de la Via Catalana, quan corresponia parlar només de la Cadena i del seu resultat natural: la concreció de la data i la pregunta de la Consulta. Per comptes d&#…