Ves al contingut principal

Referèndum / Refugiats

REFERÈNDUM. La pastanaga que els partidaris de la tercera via impulsen té cada dia que passa, com a mercaderia caduca, més mal aspecte. Però ells van i van. I nosaltres, que vàrem impulsar 550 consultes locals mentre ells se’n reien, hem de justificar una vegada i una altra la coherència del nostre full de ruta. Estem oberts sempre a fer un referèndum i no n’expliquem bé el motiu fonamental. El mandat democràtic per executar la independència pot venir d’una majoria parlamentària o del vot en referèndum. Per què hem d’acceptar el segon si ja en gaudim de la primera? Simplement (i ningú no ho explica) perquè un referèndum acordat ens estalviaria els costos de transició que una solució unilateral necessàriament comporta. Només des d’aquest punt de vista, pragmàtic, acceptem el referèndum. Perquè el mandat democràtic (encara que ara llastimosament tants independentistes facin veure que no) ja el vàrem rebre el 27-S.

REFUGIATS. La cruesa de les imatges i les informacions que arriben de la Mediterrània oriental han sensibilitzat fortament l’opinió pública del país, fins al punt que societat civil i institucions s’han vist desbordades en les primeres peticions espontànies d’ajuda directa a la gent. Entretant, el Comitè per a l’acollida de les persones refugiades, format al nostre país per la Generalitat, les quatre diputacions, l’Ajuntament de Barcelona, les altres institucions locals i altres entitats implicades han celebrat una segona trobada per tirar pel dret i oferir un ajut que el Govern espanyol nega. Mentre la paràlisi institucional inhabilita el govern de Madrid, aquest encara dedica els divendres a boicotejar les iniciatives dels poders que sí estan pendents del principal drama humanitari que viu Europa en molts anys. Una nova lliçó sobre les diferències dels dos models entre els quals hem de triar: el Regne d’Espanya i la República Catalana.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…