Ves al contingut principal

Repressió / Xiprers

REPRESSIÓ. El centenari de l’Aixecament de Pasqua de 1916 que els irlandesos han commemorat aquesta setmana va a l’arrel de la qüestió. La major part de la societat feia escarni dels líders de la revolta. 60.000 irlandesos s’havien allistat com a voluntaris a l’exèrcit britànic per combatre al continent durant la Primera Guerra Mundial. Després de sufocada la revolta, la gent increpà al carrer els tres mil detinguts mentre eren conduïts a les presons. La repressió desfermada contra els revoltats, però, capgirà del tot la visió de la majoria dels irlandesos. L’execució, durant les setmanes següents, dels catorze líders principals del moviment convertí la causa de la República d’Irlanda en la de tot un país. L’eixamplament de la nostra actual majoria independentista només vindrà de la mà de la repressió espanyola: els qui no estiguin disposats a perdre la feina, patir multes, presó o exili, potser millor que deixin pas.

XIPRERS. Hi ha gent que no sap com cridar l’atenció. Necessita ser víctima i està disposat a convertir qualsevol plet en una manifestació de la persecució de la qual és objecte. Se senten minoritzats i en volen treure un rendiment des del punt de vista de la mera propaganda política. El cas Boadella en resulta paradigmàtic d’aquesta mena de comportaments malaltissos del dependentisme al nostre país. Atès que foradar una estelada per ensenyar el cul no va donar-li el resultat provocatiu esperat (aquí no tenim legislació que protegeixi banderes, a diferència del nacionalisme espanyol essencialista amb l’estanquera), aquests dies Boadella ha emprés un “tour” pels mitjans del país veí per disfressar la seva mala convivència veïnal com un cas de persecució política. És ben estrany, perquè el dramaturg havia anunciat fins a la sacietat que havia abandonat Catalunya per sempre i que se’n sentia orgullós. Ha marxat o no?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…