Ves al contingut principal

Agenda / Coherència

AGENDA. Europa viu un problema greu de retrocés dels drets bàsics. Ho veiem cada dia, de l’anècdota de prohibir l’ús de banderes al públic d’un espectacle televisiu, a la gravíssima vergonya dels refugiats a les portes del continent. No està la cosa per anar tirant coets. La campanya del Brexit va guanyant decibels. En aquest context, sobta particularment que institucions europees, en concret la Comissió i el Parlament, considerin raonable insultar el representant de set milions i mig de ciutadans europeus que encapçala un govern al qual dóna (més o menys) suport una majoria de gairebé dos milions de votants. D’un territori, per cert, que és contribuent net a les arques de la Unió. Realment, la manera en la qual les institucions europees es dediquen a prestigiar la idea d’Europa és ben peculiar.

COHERÈNCIA. La visita de Carles Puigdemont a Flandes ha derivat aquesta setmana en una sessió de control parlamentària espectacular. El president, davant les recriminacions del popular Xavier García Albiol (caldria que expliqués com és que controla tanta informació sobre els contactes diplomàtics del Govern), s’hi ha tornat amb una violència dialèctica brillant, recordant els riures que provoca l’acció exterior espanyola, des de l’ambaixador a Brusel·les suspès fins a l’intent d’adulteració d’una resposta oficial del president de la Comissió Europea. I com en tantes coses del procés, el dependentisme excel·leix per la seva coherència: dilluns, dimecres i divendres, l’acció exterior de la Generalitat es ridícula, un fracàs, insignificant; dimarts, dijous i els caps de setmana és un autèntic risc per a la unitat d’Espanya.

Comentaris

  1. Referent a l'estrepitós ridícul amb els refugiats sirians, vaig modificant la meva sensibilitat dia rere dia. Jo sí que estic en crisi. Abans, tot era molt més clar. Ara, em trobo entre el sentiment d'acolliment i el de voler-me apartar d'unes persones molt empipadores, provocadores, bastant traïdores; i, en definitiva, d'on no t'en pots fiar gens. Cal recelar de qui has acollit a casa teva! Fins i tot, diria que val l'esforç que cal fer en tal de recollir-los a casa.
    Però, em pregunto jo, no hi altres maneres de poder-ho solucionar? Per exemple, creant poblats degudament equipats (alimentació, allotjament correcte, metges, ensenyament, etc.) on hi estiguin controlats per evitar l'escampada arreu i alterar la vida normal dels europeus? Si algú d'aquests immigrants vol integrar-se a la vida europea, hauria de signar un document conforme acata sense excepcions els costums i lleis de la UE. Si no, tornar-lo al refugi.
    Una vegada resolt el conflicte bèl·lic, tornar-lo al seu país d'origen li agradi o no. Se li podria facilitar equipament per poder ell recomençar de nou, però no deixar-lo abandonat mai en un poblat que es pot convertir en un altre gueto com Paris, Londres, etc.

    Ja dic, aquest tema m'està fent voltar massa el cap.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.