Ves al contingut principal

Brega / Caducar

BREGA. La voluntat d’autoerosionar-nos avança de manera preocupant dins el món independentista. D’una banda, hi ha qui sembla actuar de manera, per dir-ho suaument, poc coordinada. De l’altra, uns entorns opinatius disposats a esmolar l’eina contra el suposat aliat, davant la menor excusa. És evident que la Generalitat necessita nous ingressos i que el Govern espanyol, a través del seu braç armat, el TC, actua sense pietat per aplicar-nos una asfíxia radical que no podem acceptar. En aquest context de submissió autonomista, l’única alternativa coneguda a la generació de nous ingressos, està clar, és la reducció de despesa: així que és molt legítim sortir en defensa del 2% de rendes que ingressa més de 100.000 euros l’any; qui ho faci, però, ha de ser honest i afegir quines partides de despesa es reduiran o quins crèdits es deixaran de pagar per quadrar els pressupostos d’una Generalitat intervinguda pel Govern espanyol.

CADUCAR. La marrada que va suposar un 9-N simbòlic, no decisiu, seguit dels mesos de guerra caïnita fins a la convocatòria del 27-S (just, el temps necessari per a que l’era de la platocràcia fes emergir a Catalunya els Comuns), ens va fer perdre un temps preciós. Potser el moment decisiu. El miratge d’una Espanya diferent, com va succeir el 1978, encara que de manera molt més fràgil i amb menys suports socials, s’ha obert novament camí. En aquest temps nostre en el qual tot s’accelera, convé i molt que fem caducar el parany referumdista el més aviat possible. Una majoria al nou Congreso de la suma Podemos-IU i PSOE seria fabulosa: desfermaria tensions irresolubles i demostraria a les clares, per la impossibilitat de constituir govern i/o per la renúncia dels de Pablo Iglesias a un referèndum real, l’estafa que, una vegada més, l’esquerra espanyola vol fer pagar als catalans.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.