Constitució / De facto

CONSTITUCIÓ. Sóc del parer dels qui, amb plena confiança en la maduresa del país, preferiria un model de Constitució com el de les nostres institucions històriques: una simple compilació de lleis en vigor que cada període legislatiu modifica i adapta a la realitat a demanda de la societat. M’hi compto entre els qui pensen que tot es pot posar a votació i que allò que ens hauria de preocupar és que el resultat, reflex de la voluntat de la majoria, ens pogués envermellir. Ara, però, en aquest punt on som, potser convé, i ràpid, tornar a engrescar els ciutadans amb un debat serè i profund sobre el país que volem. I el procés constituent, sigui per establir el marc constitucional o l’arquitectura legislativa bàsica de la nova República, pot ser una bona eina per a aconseguir-ho. Gràcies, doncs, a la gent de Construïm, que ajuda a obrir el debat!

DE FACTO. D’on no n’hi ha no en pot rajar i “La Vanguardia” feia aquesta setmana el ridícul posant a tot drap una suposada afirmació de l’ex primer ministre escocès Alex Salmond recordant que Escòcia havia hagut d’esperar 66 anys per assolir l’autonomia. De fet, encara que el diari comtal no ho reflectís, a Catalunya, amb el parèntesi de Núria i la seva extinció pel feixisme, en va dedicar cinc mes: els que van de la gran campanya pro-estatutària de 1918-1919 a l’aprovació de l’Estatut de Sau de 1979. Ara tampoc no sabem dir si el que tenim és o no autonomia política real. Els de Can Godó oblidaven, això sí, remarcar el fet central de les declaracions de Salmond: que només quan Westminster va percebre que l’alternativa era la independència “de facto” es va avenir a negociar: és a dir, que només la unilateralitat ens farà avançar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas