Festival / Guais

FESTIVAL. L’eurodiputada María Teresa Giménez Barbat, popularment coneguda, des d’aquell cèlebre debat de campanya, com a senyora UPyD, ha organitzat un acte a Brussel·les en la presentació del qual es tractava l’independentisme com una mena de desviació psicològica: "¿Nacionalismos perpetuos? ¿Una sociedad enajenada?: una disección psicobiológica del secesionismo catalán", portava per títol. M’ha recordat el famós doctor Vallejo-Nájera, responsable dels Serveis Psiquiatres Militars i metge de capçalera dels primers anys del règim franquista, amb el seu conegut estudi “científic” sobre la suposada inferioritat mental de les persones d’ideologia marxista, dut a terme mitjançant l’examen de presoners republicans. La dissidència política tractada com un desordre mental. Així continuem 75 anys després. Des de l’independentisme algunes veus van demanar la suspensió de l’acte. No, i ara! De cap manera, una convocatòria com aquesta retrata ben bé els seus autors i els seus orígens intel·lectuals.

GUAIS. Vespre de Sant Jordi. Plaça de Sant Jaume, just al davant de la porta del Palau de la Generalitat. La comitiva de cotxes que en surt, crec que del president, ha de fer maniobra per esquivar el grup de trenta persones, la majoria, segons sembla, arribades de Salamanca, que en companyia de Policarpo Sánchez, fan befa de les confiscacions d’arxius i documents dutes a terme pel franquisme a Catalunya a la nostra cara. Del patiment inferit a milers i milers de famílies, moltes de les quals havien vist fugir a l’exili els seus fills i pares. Mentre hi sóc a prop, fins a les 19.20, hi ha una sola càmera davant d’ell i del grup d’ultres que l’acompanyen: la de l’Agència Catalana de Notícies. Som tan guais, estem tan atents a respectar la llibertat d’expressió dels nostres adversaris, que sovint traspassem la línia de fer-los propaganda. En guerra, brandem lliris.

Comentaris

  1. Sembla que al final les estadístiques de l'Alexandre Deulofeu eren ben encertades. Els processos de creixement, estabilització (ben curt!) i els de caiguda sembla que són indefugibles. No recordo quants segles diu en Deulofeu que han de transcorre per recomençar de nou un altre procés de recuperació.
    Ho dic perquè aquestes repeticions mimètiques, que cites aquí, intentant poder-ser fer creure entre ells mateixos resulten molt expressives. Repetició dels mateixos eslògans des de segles i segles fins l'esgotament. Aquest esgotament ja els ha arribat i no saben com sortir-se'n.
    Conclusió: apartem-nos d'aquesta gent!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas