Ves al contingut principal

Fitxar / Militar

FITXAR. “Que me la fichen”, expliquen que va dir el cap policial de l’operatiu de protecció de la comitiva de Jordi Pujol quan va declarar davant l’Audiència Nacional espanyola. Només cal veure la seva cara de bonhomia (i observar, clar, les imatges que existeixen) per constatar que el grau de “resistència a l’autoritat” de la periodista de Catalunya Ràdio Mercè Alcocer va ser perfectament negligible. La marca catalana de l’afectada, naturalment, va jugar de ben segur un rol fonamental en la decisió d’empaperar-la. El seu és un dels primers casos d’aplicació de la Llei Mordassa i, francament, fa molta vergonya en una democràcia occidental com suposadament és el Regne d’Espanya. Més encara que el fet que encara es posin multes de 601 € o, el que és el mateix, que les nostres autoritats encara pensin en pessetes 17 anys després de l’entrada en circulació de la moneda europea.

MILITAR. Encara que socialista madrileny d’origen pallarès Josep Borrell va obrir la veda, aquesta setmana hem sabut que la seva sintonia amb el govern espanyol (com tantes altres vegades) és total: els plans remesos a Brussel·les per garantir l’estabilitat contemplen noves retallades en tot, excepte en una partida, la militar: així si el 2016 s’hi preveien 9.693 MEUR es pretén passar als 11.782 en 2019, una quantitat que superarà fins i tot la dels pressupostos d’abans de la crisi: 10.803 MEUR en 2007. És públic i notori a més, que les desviacions pressupostàries a l’alça (a diferència de la resta) de les partides de defensa és tradicionalment estratosfèrica. La immoralitat, la indecència absoluta, que porta les autoritats de l’Estat a augmentar la despesa militar en uns temps d’emergència social com els que vivim són d’aquelles que més clarament els haurien de portar davant d’un tribunal. Quina vergonya.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.