Ves al contingut principal

Dissolució / Establishment

DISSOLUCIÓ. Finalment, les tensions internes han portat a la dimissió de sis membres i a la dissolució del Secretariat Nacional de la CUP, enmig d’amenaces, de fa dies, d’una de les seves organitzacions, Poble Lliure. Sembla que dilluns es formalitzarà la sortida de tots els membres i l’inici del procés d’elecció del nou secretariat. Quan en 2012 la CUP va decidir, com sempre, per molt pocs vots de diferència, entrar en la cursa cap al Parlament de Catalunya potser va cometre un error, els efectes del qual la brillant tasca de David Fernández, Quim Arrufat i Isabel Vallet va amagar. Posada en l’alta responsabilitat de fer viable el procés cap a la independència, tot fa pensar que el vestit els ve massa gran. Representar institucionalment més bé el seu espai polític (que hi és, i tant!) o retornar al municipalisme i al carrer, aquesta és la qüestió.

ESTABLISHMENT. El diari comtal, un dels bucs insígnia del periodisme català continua el seu descens als inferns. Si abans el regalaven al tren alguns dies, ara ja és pràcticament sempre. Aquests dies de campanya, sense arribar a l’orgia d’”El Periódico” d’Enric Hernández (amb dies on no es dedica ni un caràcter al segon i el quart partits a les darreres eleccions, perquè tot val contra l’independentisme), “La Vanguardia” ens ofereix moments tan deliciosos com una portada més pròpia de l’”Hola” amb un “posado” d’Ada Colau i el gran titular, ple de modèstia, “simbolizo la fraternidad entre España y Cataluña”. Després dels publireportatges dedicats al líder d’Unió, ara arriben les lloances a Colau i Lleida. Francament, veure l’establishment català tan abocat a lluir les seves esperances en els Comuns permet constatar ben a les clares qui posa en qüestió els seus privilegis i qui no.

Comentaris

  1. Sí, crec que la CUP va excedir els seus propis límits de la seva capacitat de gestió. Ho feien molt millor amb el municipalisme. És com quan en Joan Laporta va dir que "després d'haver presidit el Barça, ja estic preparat per presidir la Generalitat"! Tots dos van desbordar la seva pròpia realitat. Quan la CUP va entrar al Parlament, va estar bé. Era un revulsiu. Però havien de saber quines són les complexitats i responsabilitats i, sobretot, les seves conseqüències, quan ja no es podia jugar a mirar només el propi melic.
    Amb èpoques de pau i treva, com de fa uns deu o quinze anys, en Joan Herrera vestia el seu parlamentarisme amb autèntiques contradiccions. Però, no comportava cap responsabilitat; allà ell amb el seu propi partit! Però, ara, el Parlament de Catalunya està molt viu, i un pas en fals com el de la CUP, rebenta el seu funcionament. Pretenien això els no-indepes de la CUP? Qui lo sà!!!!

    ResponElimina
  2. QUANT MES AVIAT POSIBLE PRENGUIN CONCIENCIA,QUE JA NO FAN GRACIA,POTSER SALVARAN ELS MOBLES...I LAS MANIOBRES DE "TAHUR",SRA.GABRIEL,PER L'ATENEU,QUE ALLA "COLAN".
    RESPECTA A "LA VANGUARDIA"...ESTAN DESCUBRINT,QUE LES SEVES "TITELLES"FAN FIGA...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.