Ves al contingut principal

Hamelin / Infantilisme

HAMELIN. Dos cartells penjats en campanya, dues Espanyes diferents. A l’Espanya castellana, la del nucli expansiu, la demogràficament majoritària, a la que ha fet l’Estat històricament tal i com és: “Unidos Podemos. La sonrisa de un País”; així, en negreta. Un lema de campanya que podria subscriure, tranquil·lament Rosa Díez i UPyD. A la perifèria, per a acaçar aborígens embadalits “El somriure dels pobles”. És tan, tan, tan descarat el doble llenguatge, d’allà i d’aquí, que sembla mentida que els pugui funcionar com, sense dubte, ho farà. I és que això ja ho hem vist tantes vegades... Fins ara, sempre s’hi havia dit PSC-PSOE, quan els socialistes catalans tenien un mínim de personalitat pròpia i no s’havien lliurat amb armes i bagatges als qui sempre han manat sobre el nostre país pel civil i, quan ha calgut, pel criminal.

INFANTILISME. El posicionament de la CUP respecte als pressupostos elaborats pel Govern de la Generalitat ha estat objecte, naturalment, de forta controvèrsia. Una patacada que (es veurà més clar quan passin les setmanes) ha posat punt i final al procés. A aquesta alçades, quan fins i tot veus fortes dels sectors més radicals l’han considerat un error, no cal redundar en el que ha suposat d’imposició d’un doctrinarisme eixorc que ha evitat fins i tot el debat parlamentari dels comptes. El més inexplicable de tot plegat ha estat el posat d’alguns dels diputats cupaires després de l’anunci de moció de confiança al setembre, derivat de la impossibilitat governamental de fer aprovar la llei fonamental de cada any. “Els fets han agafat una importància molt més gran que no esperàvem”, van ser les primeres paraules del diputat Joan Garriga. Que pensaven, que tot plegat era un joc?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.