Ves al contingut principal

Neteja / Periodisme

NETEJA. Quan, en el minut 24:26 d’aquesta conversa, organitzada per un mitjà important com “El Mundo” entre Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina es parla de Catalunya, apareixen sublimats els somnis humits de l’Espanya més cavernària. I ho fan, sorprenentment, de llavis de dos suposats progressistes. Com per a confirmar la famosa frase atribuïda a Josep Pla sobre els espanyols de dretes i d’esquerres. Amb el gest de guillotinar caps, tot just abans de dir que no, que és broma, l’escriptor apunta a la necessitat d’haver-ho acabat, encara amb més sang, durant el segle XVIII, o fins i tot abans, que al segle XI es podien passar a ganivet poblacions senceres, afegeix. Que una falta de respecte tan flagrant i una anàlisi tan simple en termes històrics siguin abraçades majoritàriament a Espanya, explica també ben bé perquè hem de marxar ràpid.

PERIODISME. La crisi ha colpit durament la qualitat dels mitjans. Els ha precaritzat fins a límits insofribles. A Espanya, a més, l’inici decidit del camí de Catalunya cap a la seva independència (seguint l’Elisenda Paluzie m’he promès intentar no tornar a escriure la paraula procés) ha suposat una degradació, que fa autèntica feredat, del tan necessari compromís dels mitjans amb uns mínims cànons d’ètica periodística. L’exemple més vomitiu ha estat aquesta setmana la utilització de l’increïble cas de la periodista que sap parlar la seva llengua però no hi entén ni un borrall quan la troba escrita als rètols dels carrers de la seva ciutat. Quan es tracta de carregar contra l’ús públic de qualsevol altra llengua que no sigui l’espanyol ho hem vist ja pràcticament tot. Fins al moment, la invenció de conflictes inexistents era una especialitat del nacionalisme veí: ara, fins i tot s’inventen els testimonis.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.